Parole, parole, parole...
Fa set anys varem viatjar per
primera vegada en família i amb cotxe a Itàlia. Recordo i encara avui temo els
primers quilòmetres d'autopistes italianes. Creades amb l'impuls de Mussolini,
són estretes, plenes de túnels i els italians condueixen a una velocitat
d'aquelles que t'espanta.
Cada any que tornem a Itàlia les
meves filles, ara ja molt més grans, encara somriuen i juguen a no empassar
l'aire cada vegada que troben un túnel llarg. I ja ens veus a nosaltres somrient
mentre pensem -crec que a l'uníson- que hi ha moltes coses inalterables.
1 comentari:
Que us vagi fantàsticament bé!
Publica un comentari a l'entrada