Parole, parole, parole...

Fa set anys varem viatjar per primera vegada en família i amb cotxe a Itàlia. Recordo i encara avui temo els primers quilòmetres d'autopistes italianes. Creades amb l'impuls de Mussolini, són estretes, plenes de túnels i els italians condueixen a una velocitat d'aquelles que t'espanta.

Cada any que tornem a Itàlia les meves filles, ara ja molt més grans, encara somriuen i juguen a no empassar l'aire cada vegada que troben un túnel llarg. I ja ens veus a nosaltres somrient mentre pensem -crec que a l'uníson- que hi ha moltes coses inalterables.

I com que sóm humans de costums fixes, sempre que viatgem a Itàlia en cotxe fem nit a Gènova. Repetim hotel, i fins i tot sopar. I un petit secret: la primera vegada que ens hi vam allotjar hi havia una italiana guapíssima cantant el Parole, parole, parole, al piano bar. Quan l'escolto, sempre penso amb Gènova. (Em sap greu per al Paolo Conte, perquè la seva cançó sobre Gènova és molt millor).