Petits tastets de Berlin (III)
|
|
" El treball allibera" és la inscripció que
figura a l'entrada del camp d'Sachsenhausen
|
Trenta minuts separen
l'estació de Berlin-Hauptbahnhof d'Oranienburg. El tren circula ràpidament però
et permet veure el paisatge farcit d'habitatges unifamiliars. N'hi ha de tota
mena; des de barracons passant per finques molt més arreglades.
A Oranienburg no els agrada
rebre turistes. Me'n adono mentre l'Arnau l’excel·lent guia de www.viva-berlin.com explica al grup els
detalls del camp de concentració de Sachsenhausen, tot just després de baixar
del tren.
Iniciem el recorregut des de
l'estació fins al camp a peu. La ciutat -on s'hi va bastir un camp de
concentració que va esdevenir el més important en fabricació d’armament- és
tranquil·la, petita...
Des de l'interior de la
perruqueria miren la llarga filera de turistes, però no ens somriuen. Just
creuar el semàfor es produeix la primera lleu tensió entre una component del
grup i una senyora de mitjana edat, que s'enfada perquè la turista li
obstaculitza el pas. Jo crec que no li agrada recordar el passat.
El camp es troba al final d'un
carrer. En l’època de major esplendor nazi les cases eren ocupades per
familiars dels màxims responsables del camp. Ens trobem una parella gran. Són a
l'entrada de casa seva. Fa molt que hi viuen? Hi van participar? Ens miren.
Pràcticament no baden boca, llevat d'un lleu somriure.
De fet, els antecedents del
camp es van registrar entre 1933-1934, quan es va bastir una fàbrica al centre
de la ciutat d'Oranienburg on hi van ser empresonades fins a 3.000 persones,
entre les que hi havia l'escriptor Erich Mühsan-. La instal·lació podia ser
vista per els veïns del poble, alguns empresonats van ser destinats a fer obres
per al municipi, com la xarxa de clavagueram.
Divuit hectàrees de terreny
van formar el segon camp, primer emprat per l'exèrcit alemany (1936-1945),
després pel soviètic (1945-150). "Era un camp especial" explica
l'Arnau, mentre afegeix que hi van malviure i treballar opositors polítics
-entre ells el fill gran d'Stalin-, homosexuals, o d'altres col·lectius
considerats inferiors per el Tercer Reich i des del 39 també hi van destinar-hi
ciutadans d'estats europeus que eren ocupats pels alemanys.
Durant els anys en què va
funcionar el camp sota la direcció de l'exèrcit alemany es calcula que hi van
passar 200.000 persones. Les condicions eren duríssimes. Es desconeix
exactament el nombre de presoners que hi van perdre la vida, però les
malalties, els treballs forçats, la fam i també els experiments que hi van
posar en pràctica els alemanys, en van ser la causa de les milers de morts.
En l'actualitat pràcticament
no queda res de la instal·lació creada a instàncies de Himler i seguint una
estratègia arquitectònica que havia d'esdevenir modèlica per al Tercer Reich.
Tanmateix et produeix un calfred quan hi ets. Silenci. Respecte.
El nostre guia -amb set anys
de residència a la capital alemanya- ens explica detalls:
Llarguíssims reconeixements de
fins a sis hores amb temperatures molt baixes, que acabarien provocant la
mortaldat de molts presoners. Intervencions quirúrgiques on el metge abandonava
al pacient postrat a la taula del quiròfan i convidant als seus ajudants -sense
cap mena de preparació acadèmica- a què acabessin la feina. Afusellaments....
El fred et deixa glaçat,
gairebé t'arriba als ossos. I quan arribes a la cambra de gas -molt poc emprada
en aquest camp- i de la què en queden molt poques restes, se't fa un nus a la
gola. Intentes evitar que l'emoció es visualitzi. Però el fred es fa més
intens.
Amb l'alliberament del camp,
els dies 22 i 23 d'abril de 1945 els soldats soviètics i polacs van alliberar
als malalts –alguns no van poder assaborir l’alliberament perquè estaven tant dèbils
que van acabar morint. Abans havien traspassat milers de presoners.
Però l'allibrament no va ser
sinònim de la fi del camp. Entre 1954-1950 el servei secret soviètic va
emplaçar-hi el camp especial número 7. I la majoria dels edificis de l'antic
camp de concentració van acabar sent emprades amb els mateixos usos que amb
l'exèrcit alemany. Les víctimes: funcionaris de baix rang nazi, presoners
polítics, condemnats per els camps soviètics... Fins a 60.000 presoners i
12.000 dels quals van morir a causa de les malalties i la desnutrició.
Des del 1961 i fins a
principis de la dècada dels noranta del mateix segle el camp és abandonat. S’hi
basteix un petit monument commemoratiu, però acaba essent víctima de l’espoli,
fins que a partir del 1993 la seva gestió recau a la Fundació dels Llocs
Commemoratius de Brandenburg, una institució de caràcter públic, que vetlla per
la reconstrucció de la memòria, a través de la restauració del camp de la seva
musealització i també com a futur museu d’història contemporània.
