Fer bullir l'olla


Ens hem preguntat mai si el veí pot fer tots els àpats cada dia? De si els seus fills tenen tot allò que és imprescindible per garantir el seu creixement físic i intel·lectual? De si necessiten un cop de mà?

Som individualistes. Pensem amb nosaltres, amb fer-nos feliços... i sovint basem el nostre benestar en augmentar les nostres propietats.

Però, sovint la felicitat també passa per compartir. Per ajudar als altres, a aquells qui no coneixes; a aquells que han treballat tota la seva vida i ara es troben en una situació complicada; a aquells que han hagut d'abandonar el seu país perquè allà no hi tenien gaires possibilitats de subsistir i han vingut a aquí a buscar un somni, que ha esdevingut cru i cruel.

Dissabte passat Càritas i Ràdio Valls van organitzar la primera Tertúlia solidària destinada a recaptar fons per al banc d'aliments de Càritas, que cada vegada té més peticions. A la crida s'hi van sumar ciutadans anònims, els tertulians de la casa, l'Ajuntament de Valls, Serret Electrònica, Esclat hipermercats, el supermercat Orangutan i també les seves treballadores, Carrefour Exprés... I del treball que vam fer ja en tenim uns resultats: 478 euros, 326 quilos d'aliments (falta el recompte de l'aportació de Carrefour Exprés que es farà aquesta setmana). Ah! i també una participació de loteria de quatre euros!.

Però el més important: els milers d'oïents -segons l'EGM en són uns 5.000- que han conegut de la veu dels seus protagonistes quina és la tasca que fa Càritas. De fet, dilluns a la tarda, tres ciutadans van anar a Càritas a portar-hi aliments després d'explicar que havien escoltat el programa.

Així que tots ens n'hem de sentir orgullosos per haver facilitat què els més necessitats puguin fer bullir l'olla.

(Foto:Ivan Rodon)

Slow live!

Fa tot just dues dècades que va néixer l'associació Slow Food. Creada a Itàlia gràcies a la iniciativa de Carlo Petrini. L'entitat s'ha anat convertint en una autèntica revolució per la producció sostenible d'aliments, la divulgació dels avantatges que això suposa i, en darrer terme, per impulsar la recuperació d'espècies autòctones, com un instrument per a fomentar la biodiversitat però també el desenvolupament sostenible del planeta i dels seus habitants.

Us he de confessar que, des de fa uns anys, a casa ens hem convertit en uns admiradors de la causa. Així, mica en mica, hem canviat la nostra filosofia de consum. Ara ja mengem totes les verdures i fruites cultivades en horts ecològics de Valls per en Josep Maria Figueras i en Rafel Cabré. I hem après a entendre que no sempre hi han tomàquets, ni pebrots, ni enciams!. I que la terra ens dóna uns fruits que hem de saber degustar saludablement a cada època de l'any.

La nostra reconversió va més enllà. I ara ja ens trobem en la fase de la compra responsable amb un ampli ventall d'aliments. I fins i tot apostem per seleccionar no tant sols els ingredients, sinó també la seva procedència. Vaja que hem après dels francesos i creiem que, hi ha moltes coses que són de casa, de Catalunya, i que cal ajudar als productors més propers.

Creiem, de fet, que si tots optem per fer un consum responsable, podrem posar el nostre gra de sorra en aquest món. Així doncs, passem dels Nespresso, dels tomàquets d'hivernacle, del pirateig de la música -la comprem a I'tunes per 0,99 euros la cançó- ... Tot plegat és canviar el xip, i saber que això de l'slow food, és també una filosofia de vida. Vaja... és pensar i actuar en el marc de l'slow live!. Us hi apunteu? (www.slowfood.com)

Postal de Nàpols



Vaig arribar a Nàpols esperant trobar-hi cotxes embolicats –un amic m’havia dit que fa més de vint anys les parelles arrebossaven els cotxes per preservar-ne la seva intimitat a l’interior-. Però em vaig adonar que els diaris, amb el pas dels anys, havien volat tots. De fet, encara són al terra, com també les bosses de plàstic que embolcallen les bosses de marca cosides en els tallers clandestins que envolten la ciutat.



Mai havia vist una ciutat tant bruta i pobra, ni tant sols el Marroc. Una pobresa que es respira i es veu en les cares dels seus habitants. Entre els nens que van embotits a les Vespes, que condueixen els seus pares sense cap mena de mesura de seguretat. O també en els africans i asiàtics que venen bosses de mà, ulleres o cinturons, d’imitació, a qualsevol preu i sense haver de córrer, perquè a Nàpols la policia es regeix per una altra llei.



Nàpols és doncs, una ciutat que no deixa indiferent. Que es lleva de matinada amb l’arribada dels camions procedents d’arreu d’Itàlia a la recerca de tota mena d’articles de l’estraperlo. Que està tant bruta que els seus veïns no es preocupen de netejar. Que fa figuretes de pessebre, per omplir de llum, somnis i promeses d’un paradís celestial, les botiguetes que s’obren en qualsevol espai buit que toca al carrer. Que té els aparadors de les botigues rebentats després d’haver rebut l’impacte d’una llamborda o d’un tret, perquè els seus propietaris no han volgut pagar l’impost revolucionari. O que cuina a la perfecció aquesta simbiosi que produeix la pasta i el peix.



Nàpols és el caos en majúscules. On conduir per els seus carrers és com apujar-se en un cotxe de la fira i on les emocions són contínues i salvar la pell una missió gairebé impossible. On els comerciants tenen la ràbia a flor de pell i poden esbatussar-se a hòstia bruta davant teu. On passejar per una vorera és jugar-se-la davant el temor de morir aixafat per una Vespa conduïda per tres jovenetes adolescents, que mai han passat per una acadèmia.



Nàpols, en definitiva, és diferent. És la ciutat dels gossos sense collar. És un carrer sense semàfors. És un territori sense lleis.

Felicitat(S)

Vaig esborrar fa mesos la meva data de naixement al Faceboock. De fet, hi tinc pocs amics virtuals a la xarxa -com en la vida-, però pensava que això de què et felicitin per quedar bé és una rucada.

Avui ha estat el meu aniversari. I me'n vaig al llit amb la satisfacció d'haver-lo compartit amb les meves/us. D'haver-me retrobat amb gent que estimo, i amb la alegria de pensar que encara hi ha gent que és feliç de veure'm feliç.

Gràcies per donar-me aquest bocí de felicitat(s).

Compartir plaers

Fa molts anys que sóc una fervent seguidora de l'Yann Tiersen, aquest músic bretó tocat per l'aire i l'aigua de l'Atlàntic, que ens embolcalla amb músiques dolces, sensuals... Aquelles que t'acompanyen cada vegada que necessites retrobar-te, o quan sencillament recerques un instant de pau per a estudiar, llegir, pensar.

Recentment n'he trobat un altre, resulta curiós perquè em sembla que em trobo en un procés de descoberta de la cultura oriental, és tracta de Ryuichi Sakamoto. Un autèntic geni de la creació. Segurament que el nom no us diu res però: recordeu Merry Christmas Mr Laurence?. Doncs segurament que és una de les seves melodies més populars.

Però la descoberta de Sakamoto va molt més enllà. El disc Playing de piano és una excel·lent mostra del què fa la ment de Sakamoto. Aquí, però, en podreu fer un petit tastet.

Bon profit!