19/4/10

Dones

La dona costella de l’home?
La dona sexe dèbil?
O la dona... com a ésser humà.

Personalment m’estimo més entendre la figura de la dona com a conjunt humà, amb sentiments, sensibilitats, òrgans i maneres de pensar pròpies, tal vegada diferents a la perspectiva que té l’home, però més enllà de masclismes o feminismes amb els valors de l’humanisme.


S’atança Sant Jordi, la festa del llibre per excel·lència i, com en totes les vessants de la cultura la producció literària femenina és inferior a la masculina i, encara podem veure reportatges en els quals es pregunta a la dona productora de lletres si ho escriu en clau femenina.

Evidentment que la literatura escrita per dona té una percepció diferent a la feta per l’home. Però ho hem d’entendre en clau humana, perquè home/dona sempre pensen diferent però sobretot perquè també ho fan dues persones que tinguin el mateix sexe.


Feia dies que volia parlar d’aquesta qüestió: del de les dones, perquè a casa tenim dues donetes (bé sense comptar a la Sira que també ho és) i les eduquem amb l’objectiu de garantir que siguin grans persones: pensadores, productores, treballadores, però sobretot persones lliures, autosuficients i que posin en alça els valors de l’amor, perquè a partir d’això, de l’amor, es vesteix la resta.


I mentre hi pensem tots plegats us adjunto un recorregut per la història de l’art que un home: Philip Scott Johnson ha fet gràcies als rostres femenins. Llàstima, que ben poques d’aquestes cares han estat pintades per dones. Confiem en què el futur posi a la dona, al lloc que és mereix, més enllà del seu sexe.