Fa dies que l'esclat blanc i rosat dels ametllers ens adverteixen de l'arribada de la primavera. L'esclat de llum i colors ens transformen el nostre país Mediterrà, però també ens alteren els caràcters. Es fantàstic!
Però no seria just parlar de la primavera sense referir-me a aquesta obra de Botticelli perquè em té el cor robat. La primera vegada que vaig entrar als Uffizi em vaig quedar sense alè. Crec que fins i tot vaig percebre l'aire dels àngels i em vaig enamorar de la bellesa de la Simonetta Vespucci -la Venus- al igual que ho va fer Botticelli, de fet, després de veure-la no m'estranya que tota Florència en quedés embogit al segle XV.
Enguany, però, l'Ivan m'ha fet un dels regals més bonics que mai hagi rebut: la Venus en esmalt. Aquesta bella dona que sovint porto penjada al coll, després que la seva creadora, la Teresa Ulldemolins, l'hagués deixat fins i tot més bonica que la pròpia Venus de Boticcelli.D'aquesta manera sempre porto un bocinet de primavera amb mi.
3 comentaris:
Marededéu!
Gemma, que m'he emocionat llegint aquestes lloances!-Moltíssimes gràcies (encara que t'hagis passat tres pobles).
Respecte a l'obra de Botticelli, tens tota la raó. És divina.
I, per descomptat, quan creo, o recreo una peça, el millor i més gratificant de tot és que vagi a parar a les mans d'una persona sensible com tu.
Ostres lady Casalé, quan et llegeixo per vergonya em passen totes les ganes d'escriure i no si val, a mí també m'agrada escriure, encara que ho faci molt malament, no si val, no si val.
Xiquets sóc un desastre gestionant el blog.Però aquí dues notes:
Teresa no és broma. La meva Venus, la meva Simonetta és una autèntica joia. Ja veuràs com triomfarà enguany als Uffizi. I la sensibilitat la transmets tu, que ets l'artista!
Manel: tu escrius de conya i no ho dubtis pas. Jo únicament jugo amb els noms, els adjectius i els verbs amb l'objectiu de donar forma a un blog que vull que sigui una miqueta de mi.
Un petó per a tutti!
Publica un comentari a l'entrada