Del fred... a l’escalf


L’escriptor argentí Rodrigo Fresan ha fet una de les millors descripcions del fred que jo hagi llegit. De la temperatura freda, de la fredor dels sentiments no correspostos, de la manca d’escalf que un sent quan està sol, de l’esgarrifança que hi ha al cos quan es perd a algú important.

Es tracta de quatre línies, però d’aquelles que et deixen sense alè, i que llegeixes una vegada rere l’altre, per la coincidència amb les seves afirmacions, per la connexió que fa del verb, el subjecte... Per la bona tria a l’hora d’escollir les paraules, que són claus per a expressar els nostres sentiments.
Frio és el pròleg –potser el millor que jo mai he llegit- d’una obra que Ann Beattie va fer als anys setanta amb el títol de Postales de Invierno i què gairebé quaranta anys després Asteroide ha traduït al castellà. És, aquesta, tal vegada, una de les millors obres que he llegit aquest hivern arraulida al sofà.

Fa dies, però, que penso que el temps comença a canviar. Sense anar més lluny, dimecres passat quan vaig anar a córrer fins a Vallmoll l’olor dels ametllers florits m’acompanyava, mentre en Van Morrison cantava Philosofers Stone. El temps, aquest que a voltes ens deixa orfes, sembla que comença a estar boig. Crec que ara però, és bogeria anomenada primavera, que ens deixa els camps humits i amb olors meravelloses, de múltiples textures i sabors. I me’n alegro.

L’escalf del sol és també una part indispensable de la nostra cultura, de la nostra gastronomia –jo ja espero aquells tomàquets que amb un raig d’oli d’oliva es converteixen en el meu menú preferit matí, tarda i nit- i de les nostres relacions humanes.

I amb el canvi de temperatura que ja es comença a percebre en els termòmetres, en els camps i també amb nosaltres, segurament que hauré de trobar una lectura més idònia que em permeti situar en aquesta nova estació de l’any.