Avui he somiat amb tu, la llàstima és que quan me'n he adonat m'havia despertat i t'has escapat en un núvol blanc.
En el somni he parlat amb tu, t'he vist. Crec que fins i tot t'he tocat.
Saps, et trobo tant a faltar... A casa, parlem molt sovint de tu, de les coses que feies, de com ens estimaves, de com t'enfadaves... fins i tot olorem el teu caldo de color blanc.
2 comentaris:
Creia que t'havia deixat un comentari, però ja veig que no. Només compartir amb tu aquesta estima envers les àvies; són un tresor que sempre formarà part de les nostres vides.
Esteu estupendes les tres generacions!
No et conec però el teu comentari m'ha posat la pell de gallina. Ens passa a molts, això de sentir aprop la gent que estimem quan ja no hi són.
És ben cert allò que diuen que un no és mort mentre hi ha qui el recordi.
Publica un comentari a l'entrada