Una història d'amor com qualsevol altra

En l'avió de retorn a casa he devorat "L'estiu sense homes" de Siri Hustvedt. Si bé resulta complex submergir-te en les cent primeres pàgines atès el garbuix de personatges, sense cap ordre de capítols i l'única separació d'escenes feta a través del tabulador d'espais, us he de confessar que, malgrat això no canvia durant tota la trama, l'obra m'ha agradat.

Hustvedt escriu una novel·la de dones i per a dones on hi aborda aspectes com l'amor, la relació d'amistat, els llaços d'unió entre una filla i una mare i una mare i una filla. Sovint, la lectura, m'ha fet pensar amb alguna de les obres de Doris Lessing, per la claredat que té a l'hora d'abordar sentiments que són femenins, però que jo no interpreto com a feministes. 

"Un estiu sense homes" neix amb la follia que pateix la protagonista de l'obra quan és abandonada per el seu marit, després de tres dècades de convivència i una filla en comú, per una dona amb nom francès i molt més jove. I l'agulla comença a brodar la trama on hi apareix la filla del matrimoni, la mare d'avançada edat i les joves alumnes d'un taller de poesia, sense menystenir l'amiga d'avançada edat que se'n va un dia perquè "La gent gran llangueix i mor. Ho sap tothom, això, però els molt vells ho saben molt millor que no pas la resta de nosaltres. Viuen en un món de pèrdues constants, i això, com va dir la mare, és amarg" diu Hustvedt.

Llegiu "Un estiu sense homes" i de ben segur que després podreu comprovar que com diu Hustvedt "Els llibres són una col·laboració entre el que es llegeix i el que és llegit, i, en el millor dels casos, aquesta unió és una història d'amor com qualsevol altra".