Fins aviat...home lúcid

La Júlia m'ha sorprès aquest migdia quan m'ha dit que Saramago s'havia mort.
S'han apagat les llums clarividents amb les què ens il·luminava als afamats de saber més coses d'aquest món a voltes tant injust i del qual ell ens retratava amb aquesta manera tant peculiar d'escriure, on no hi sovintejaven els signes de puntuació, metàfores sàvies sobre la mediocritat humana.

Saramago (Azinhaga, Santarém, Portugal, 1922 - Tías, Lanzarote, Islas Canarias, 2010) era un home extremadament lúcid. Un savi escriptor que s'havia forjat patint en pròpia pell les penúries econòmiques dels immigrants, que van haver de deixar el camp per anar a la ciutat buscant un món millor. I un home amb memòria d'elefant, que sempre va tenir presents els seus orígens i va ser fidel als seus ideals, malgrat haver aconseguit el millor reconeixement per a un escriptor: el nobel de Literatura (1998).

Vaig descobrir-lo a mitjans dels noranta amb l'assaig sobre la cegesa, que em va captivar, a l'igual que també ho va fer el de la lucidesa. A casa encara em queden algunes obres de Saramago per descobrir. Són d'aquelles assignatures pendents davant les quals sempre és un plaer sotmetre's a qualsevol validació.