Postal de Nàpols



Vaig arribar a Nàpols esperant trobar-hi cotxes embolicats –un amic m’havia dit que fa més de vint anys les parelles arrebossaven els cotxes per preservar-ne la seva intimitat a l’interior-. Però em vaig adonar que els diaris, amb el pas dels anys, havien volat tots. De fet, encara són al terra, com també les bosses de plàstic que embolcallen les bosses de marca cosides en els tallers clandestins que envolten la ciutat.



Mai havia vist una ciutat tant bruta i pobra, ni tant sols el Marroc. Una pobresa que es respira i es veu en les cares dels seus habitants. Entre els nens que van embotits a les Vespes, que condueixen els seus pares sense cap mena de mesura de seguretat. O també en els africans i asiàtics que venen bosses de mà, ulleres o cinturons, d’imitació, a qualsevol preu i sense haver de córrer, perquè a Nàpols la policia es regeix per una altra llei.



Nàpols és doncs, una ciutat que no deixa indiferent. Que es lleva de matinada amb l’arribada dels camions procedents d’arreu d’Itàlia a la recerca de tota mena d’articles de l’estraperlo. Que està tant bruta que els seus veïns no es preocupen de netejar. Que fa figuretes de pessebre, per omplir de llum, somnis i promeses d’un paradís celestial, les botiguetes que s’obren en qualsevol espai buit que toca al carrer. Que té els aparadors de les botigues rebentats després d’haver rebut l’impacte d’una llamborda o d’un tret, perquè els seus propietaris no han volgut pagar l’impost revolucionari. O que cuina a la perfecció aquesta simbiosi que produeix la pasta i el peix.



Nàpols és el caos en majúscules. On conduir per els seus carrers és com apujar-se en un cotxe de la fira i on les emocions són contínues i salvar la pell una missió gairebé impossible. On els comerciants tenen la ràbia a flor de pell i poden esbatussar-se a hòstia bruta davant teu. On passejar per una vorera és jugar-se-la davant el temor de morir aixafat per una Vespa conduïda per tres jovenetes adolescents, que mai han passat per una acadèmia.



Nàpols, en definitiva, és diferent. És la ciutat dels gossos sense collar. És un carrer sense semàfors. És un territori sense lleis.