Música per a l'esperit
Sovint associem una cançó a un estat anímic; a una imatge; a un record; a una persona; a una època...
La música, aquesta combinació perfecte de melodies que a voltes també estan acompanyades per veus, esdevé una peça clau en el nostre procés de socialització, però també en el camí que anem traçant per la vida.
A casa sempre em recorden que tararejava la Walkiria quan tenia sis anys. Més endavant vaig tancar en una capsa tota la clàssica, descoberta sota el guiatge del meu pare, per apendre i socialitzar-me en nous sons: Peter Gabriel, Bruce Springsteen, Police, El Último de la Fila...
Alguns d'ells encara em continuen acompanyant. D'altres han tornat a desaparèixer. Mentre que també m'he convertit en fan embogida d'altres, que em xiuxiueigen a cau d'orella, i em fan somiar sense tancar els ulls. En definitiva: que... em fan sentir.
Us en recomano un:
2 comentaris:
Estic molt d'acord. A temporades certa música es fa imprescindible. Passa un temps i aquesta és substituïda per alguna d'altra,després torna novament...Quan esmalto les meves peces cerco quins sons poden ajudar-me millor a plasmar el que vull dir i el resultat és que cada peça té una música determinada.
A la música també se li poden atribuir altres virtuts. Com passa amb la llum (em refereixo a la llum del dia), que cada país té "la seva", la música, si està composta -i interpretada- amb sentiment i intel.ligència, pot expressar un temps, un espai, un paisatge. Poemes simfònics, Rapsòdies, etc, a part de descriure situacions, estats d'ànims i històries particulars i intimes, ens transporten a indrets específics. En alguns casos, perquè l'autor ho ha pretesament volgut, però en d'altres, sense proposar-s'ho ha pogut més la seva personalitat, el seu orígen per a transmetre-ho. La música d'Elgar podria traslladar-nos a un altre lloc que no sigués Anglaterra; i amb Bizet no veiem França? Amb Strauss tothom es veu ballant o caminant per Viena (o Austria) i amb en Garreta no gaudim del paisatge mediterrani de la Costa Brava? Aixi mateix podriem seguir amb la música moderna, tradicional o d'autor. Qui no se sent transportat a Itàlia escoltant Paolo Conte, malgrat el ritme jazzistic d'algunes de les seves cançons? Aixó vol dir que són músics autèntics. Perquè, quan algú ha volgut fer quelcom postís, és nota. Sinò, analitzeu fredament quan canta un paio com Julio Iglésias; la música que adultera resulta absolutament híbrida.
Publica un comentari a l'entrada