La memòria

Recentment dos llibres que he llegit han abordat la vellesa i el repàs a la vida viscuda. El primer ha estat una grata sorpresa: En lloc segur, de Wallace Stegner, es basa en l’amistat entre dues parelles i del seu recorregut per la història col·lectiva dels quatre personatges a les portes del comiat d’un dels protagonistes afectat per un càncer terminal. Aquests dies estic llegint Els dimarts amb Morrie, de Mitch Albom, que també recull els principis d’un professor universitari en les darreres setmanes que li queden de vida, a punt de morir per una malaltia degenerativa.

Són molt interessants les reflexions que afloren en ambdues obres a l’entorn de valors que sempre ens acompanyen com ara l’amor, l’amistat, la compassió... Però en el meu cas és també destacable el valor de la memòria, que esdevé el fil conductor en el recorregut d’aquestes obres i, en conseqüència, de les vides dels seus protagonistes.

Ho dic perquè a casa hem perdut part de la nostra memòria col·lectiva. La meva iaia, afectada per l’Alzheimer, ja no recorda ni els nostres noms, ni les nostres vides, ni tampoc tot allò –que ha estat molt- que hem compartit. Diumenge, mentre parlàvem li preguntava coses sobre la seva infantesa. Tots aquests detalls que ella sempre m’havia explicat amb orgull. Des de l’operació a vida o mort a les portes de la Guerra Civil, passant per la gana que van patir després del conflicte bèl·lic, sense oblidar-me de les aventures del seu pare -que era rojo- o dels capítols que ella, el seu marit i la meva mare van escriure en les pàgines de la immigració espanyola que va venir cap a Catalunya. I ara me’n adono que, gràcies a ella, jo també puc salvar una mica de la seva i la meva memòria. De la nostra història, del nostre passat. En definitiva: de la nostra vida. I així, mentre jo hi pensi, continuarà viva la seva memòria.