La construcció d’una canonada d’aigua a Vigata –una fictícia població a la Sicília que dibuixa Andrea Camilleri- destapa un nou cas de corrupteles amb la màfia, que acabarà esdevenint un dels fils amb els quals Camilleri teixirà “La piràmide de fang”, una de les darreres novel·les publicada per Edicions 62 amb traducció al català de Pau Vidal.
Si us agrada la novel·la negra i, en especial, les aventures que protagonitza el comissari Montalbano, recordareu nombroses històries on la màfia trama tota mena de tripijocs sota la impunitat d’un govern, l’italià, que està acostumat a mirar sempre cap a l’altra banda.
La desgràcia al pont Morandi de Gènova és, de nou, una evidència de la desídia d’un govern –sigui del color que sigui- que, malgrat els reiterats avisos sobre la manca de seguretat, va preferir fer cas omís a les reiterades advertències formulades pels enginyers italians.
De fet, com recorda Alba Sidera al Punt Avui, des dels anys vuitanta s’havia projectat una alternativa a aquest traçat de l'autovia. Però mai havia prosperat, entre d’altres, perquè la concessionària de l’autopista havia assegurat que el pont -amb un trànsit de més de vint-i-cinc milions de vehicles per any- era tant segur que aguantaria fins a un segle més.
I per acabar-ho d’adobar un botó: el Moviment Cinque Stelle, ara al govern, assegurava fins dilluns que no estava disposat a finançar el projecte de La Gronda, la autopista alternativa que havia de descongestionar l’A-10 a Gènova. El text, al qual fa referència Sidera al seu article afirmava: “Ens expliquen de fa temps el conte que el pont Morandi pot caure de forma imminent, quan l’empresa que gestiona les autopistes ha deixat clar que pot resistir 100 anys més.” Paradoxes de la vida, el text es va esfumar com el mateix pont poc després de l'ensulsiada i, de moment, sense que ningú se’n faci responsable.
