“Periodista, editor i patró de sí mateix, aquest és el destí del periodista”. És una de les conclusions del llibre “El último que apague la luz”, obra del periodista Lluís Bassets, on repassa el declivi d’un ofici que s’ha de reinventar, després que la crisi n’hagi escapçat de manera dràstica i dramàtica la plantilla de milers de redaccions d’arreu del món.
El paper és història i, per tant, l’edició
de diaris en aquest suport continuarà patint noves retallades. I, a la vegada, també continuarem
veient el tancament de capçaleres, que fins ara havien estat estretament
relacionades amb la història de ciutats, territoris i fins i tot països.
Pinten bastos! Malgrat això, encara hi han moltes incongruències, Bassets, que exerceix
com a periodista a EL PAÍS, en retrata una en les primeres pàgines
del llibre, quan es refereix a la universitat i diu: “Més de quaranta
facultats, amb la seva carrera universitària en molts casos complerta, es
dediquen a España a fabricar parats amb el títol oficial de periodistes, una
carrera morta que mai exerciran”.
Per què? Bassets ho argumenta referint-se
al descens de vendes, d’ingressos publicitaris i també a la irrupció de les
noves tecnològiques, que han modificat l’accés i la producció d’informació,
però que sobretot han provocat un canvi social.
De fet, Manuel Castells en les seves obres
“Comunicación y Poder” i “Redes de indignación y esperanza” –ambdues editades
per Alianza editorial- ja parla dels canvis que les xarxes han produït al
nostre món. Un dels efectes més recents i amb major influència social cal buscar-lo a la revolució egípcia,
als aixecaments als països àrabs, a l’ocupació de Wall Street o el moviment dels
indignats a Catalunya i Espanya, on internet s’ha convertit en el gran altaveu.
En aquest sentit, Castells assenyala a “Redes de indignación y esperanza”, que “Les
xarxes socials digitals basades en Internet i en plataformes inalàmbriques són
eines decisives per a mobilitzar, organitzar, deliberar, coordinar i decidir.
Tot i això, el paper d’Internet va més enllà”.
Per tant, si els mitjans han canviat,
també ho han fet els comunicadors? Alguns ho estem fent a marxes forçades. Per força!. És ben cert que, com assenyala Bassets, les
regles són diferents, cal una especialització, adoptar una nova actitud per
lluitar en un mercat diferent i amb noves eines.
Deixeu-me que encara vegi un alè
d’esperança, un bri de futur, per aquest ofici que ens ha fet vibrar durant
tants anys i pensi que els periodistes, com molts altres oficis, estem encaixant en aquest nou món, en la nova era de la comunicació, on la velocitat se'ns menja i la competència és ferotge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada