Aprendre, de nou, a caminar

Als tretze anys la van operar a vida o mort. Tenia un quist al pulmó i ella li va demanar al metge :"si us plau avui no m'operi que és el meu aniversari. Faig tretze anys". La petició d'una jove que corria per l'hospital en plena Castella la Manxa durant la guerra civil, obtenia els seus efectes i el doctor li va respondre "d'acord, d'acord. Tant se val si et mors avui o demà". Així que va aconseguir la moratòria desitjada.
Molts anys després vaig veure la costura que recorria l'esquena de la meva iaia. Els meus dits cabien a l'interior de la cicatriu que de per vida la va obligar a portar una faixa gairebé com si es tractés d'una cotilla. Jo era molt petita, i cada cap de setmana, quan venia a Valls, em posava al seu llit de bon matí mentre xiuxiuejàvem els nostres secrets.
Anys més tard la meva iaia va fer les maletes de nou. S'acomiadava de Sabadell per instal·lar-se definitivament a casa la mare. Venia a fer de “superiaia” per a les meves filles. Amb elles va lluitar perquè es mengessin les farinetes, perquè abandonessin el bolquer o per acompanyar-les als gronxadors.
Aquests dies la iaia ha tornat a lluitar a vida o mort. Una fractura al fèmur l'ha obligada a passar de nou per el quiròfan. Aquest cop, però, no corria entre els llits de l'hospital. De fet fa molts anys que l'alzheimer li ha robat pràcticament tot. Ara, que comença la seva nova rehabilitació confiem en què l'alzheimer li doni una treva i pugui recordar, de nou, com caminar.