Il Casale

2012-01-06T20:56:00.000+01:00

N'hi ha alguns que els he oblidat. Em sap greu. Crec, però, que ja és l'hora de fer-se gran i portar-ne un control. Així que us prometo que m'apuntaré cadascun dels llibres que aquest any passin per les meves mans. Tal vegada amb el propòsit de compartir amb vosaltres una de les meves grans passions. I és que ara que em faig gran penso que hi hauria d'haver l'ofici de lector/a. Què us sembla?.

2011-12-30T20:33:00.000+01:00

Hi han anys que s'han de passar de puntetes, com si el vent se'ls hagués endut.
Són anys que ens han deixat orfes, ens han pres a aquells a qui més estimàvem.
Són anys durs en què la supervivència n'és la clau.
Són anys que la memòria tendeix a esborrar....
Amb els millors desitjos per al 2012!. In bocca al lupo.... crepi il lupo

2011-11-10T10:25:00.000+01:00

Política a la italiana

Fa tot just un any m'entrevistava amb els responsables de la gestió patrimonial, arquitectònica i cultural del Comune di Siena. Hi havia unanimitat entre els tècnics a l'hora de criticar la passivitat de l'administració per fer front a problemes endèmics i enquistats de la societat italiana.

No em va resultar gens extrany el discurs. Setmanes abans, uns amics del sud del país coincidien a l'hora de formalitzar les mateixes queixes. Mentre que el periodista i filòsof, Roberto Saviano, se'n ha fet un tip d'abordar i denunciar els problemes d'una Itàlia, que pateix encara la corrupció de la màfia, estretament vinculada a la d'un bon nombre de polítics.

El primer ministre italià, Sílvio Berlusconi, n'és el màxim exponent d'aquesta classe política italiana, que per sort, aquests dies, trontolla. De fet, tot sembla indicar que cada vegada estem més a prop de dir adéu a la gestió política protagonitzada pel magnat empresari que ha sabut burlar-se de la Justícia, de l'Ètica i sobretot de la ciutadania italiana.

Probablement el comiat de Berlusconi ha de permetre iniciar un procés de neteja per a les institucions i les administracions italianes. Es tracta d'una excel·lent oportunitat per començar un nou camí cap a l'exercici de la democràcia, de la regeneració social i sobretot de la recuperació d'uns valors que, malauradament, a voltes semblen molt llunyans.

2011-10-21T19:26:00.001+01:00

Un bocinet de les meves passions

Somric quan estic enfadat.
Menteixo i enganyo.
Faig el que sigui necessari
per anar endavant.
Però sé el què està malament.
I sé el què està bé.
I em moriria per la veritat.
En la meva vida secreta.

In My Secret Life. Leonard Cohen

Et vaig estimar durant molt temps.
Sé que aquest amor és real.
No m'importa que tot anès malament.
Això no canvia el què sento.
I no crec que el temps pugui curar
aquesta ferida que tinc.
No hi ha cura per l'amor.
(...)

Tots els coets per el cel.
Els llibres sagrats oberts.
Dia i nit treballen els metges.
Però mai trobaran el remei.
No hi ha beguda ni droga.
Res és suficientment pur
que serveixi com a cura per a l'amor.

Ain't no cure for love. Leonard Cohen.

Porta'm ballant fins la teva bellesa
amb un ardent violí.
Porta'm ballant a través del pànic
fins que sigui posat a recer.
Àlça'm com una branca d'olivera
i sigues colom que em porti a casa.
Porta'm ballant fins a la fi de l'amor.

Dance me to the end of love. Leonard Cohen.

2011-10-06T15:11:00.001+01:00

Discursos visuals

"Bon dia. El sol surt i m'agrada compartir amb tu aquest moment. Sents com t'acaronen els primers raigs de sol? Olores la terra? T'agrada córrer amb mi?".

Aquest ben bé és un diàleg que m'agradaria compartir amb tots vosaltres quan mireu la fotografia que he fet aquest matí a Valls, mentre corria. Avui en dia bona part dels telèfons mòbils que tenim disposen de càmera per realitzar fotos i resulta cada vegada més fàcil fotografiar la nostra vida i poder-la compartir a través de la xarxa. Són, ben bé podríem dir-ho així, noves eines per a fomentar la comunicació. Hi ha, de fet, programes per a dispositius mòbils on la imatge esdevé el fil conductor de qualsevol discurs entre els usuaris 2.0.

És el present. Un present que s'articula a través de la imatge, que parla, que vol transmetre plaers, sensacions, paisatges, persones, aficions, que ens permet articular un discurs fàcil, ràpid i àgil; a voltes real, d'altres fictici de com som, de com vivim.

2011-09-30T15:20:00.004+01:00

Tots els territoris parlen

"Els territoris, lesciutats... parlen i deixen empremta en el tarannà dels qui hi viuen". Aixího afirmava aquesta setmana Gildo Seisdedos, professor doctor de l'àrea deMàrqueting de l'IE Business School de Madrid, en un seminari celebrat al Centrede Cutura Contemporània de Barcelona on s'ha parlat de l'e-City Branding, unnou fenomen amb el què s’anomenen les estratègies emprades per vendre un producteturístic mitjançant les xarxes socials. Si entenem aquest diàleg i, a lavegada, busquem la complicitat d'aquells qui hi viuen, podem teixir nousproductes que interessin a l'internauta, fomentant, a la vegada, el turisme.

Les denominades eines 2.0 poden convertir-se en elsnostres aliats a l'hora de poder posicionar-nos i atreure l'interèsd'aquell turista que recorre a la xarxa -el seixanta-cinc per cent delsturistes considera més valuosa la informació que li donen els altres viatgers,que l'oferta per les organismes oficials- per escollir l'indret on anirà, o perplanejar el seu viatge abans de fer-lo o fins i tot per triar on anirà a sopar,quan ja està fent de turista.

Us he de confessar que m'hainteressat molt el contingut del seminari. Tanmateix, hi ha una proposta, queper el seu aspecte més provocador, m'ha fet somriure molt. Es tracta d'unainiciativa dissenyada per el despatx de Germinal Comunicación, una agència deMurcia, que va crear una campanya per promoure el turisme a la regió. Elproducte va provocar, va agradar i també va ser rebutjat.

Uns en faré cinc cèntims:Germinal Comunicación va inventar-se un personatge: Vladimir Karabatic i elpresentà a Fitur davant els periodistes. Suposadament Karabatic era unantropòleg que cercava l'estereotip de Murcia. Els periodistes van picar idurant setmanes tothom va donar-hi cobertura. El director de l'agència, JorgeMartínez, ho justificava assegurant que "tot el què prové d'un mitjàoficial ja no és contrastat". Ras i curt, Martínez reblà elclau quan parla del nou periodisme. Paradoxes de la vida, en l'era de lainformació i de la comunicació sovint els mitjans grinyolen.
Us recomano donar un cop d'ull alvídeo. Segur que us arrencarà més d'un somriure i alguna cosa més.

2011-09-21T14:47:00.001+01:00

Aprendre, de nou, a caminar

Als tretze anys la van operar avida o mort. Tenia un quist al pulmó i ella li va demanar al metge :"si usplau avui no m'operi que és el meu aniversari. Faig tretze anys". Lapetició d'una jove que corria per l'hospital en plena Castella la Manxa durantla guerra civil, obtenia els seus efectes i el doctor li va respondre "d'acord,d'acord. Tant se val si et mors avui o demà". Així que va aconseguir lamoratòria desitjada.
Molts anys després vaig veure la costuraque recorria l'esquena de la meva iaia. Els meus dits cabien a l'interior de lacicatriu que de per vida la va obligar a portar una faixa gairebé com si estractés d'una cotilla. Jo era molt petita, i cada cap de setmana, quan venia aValls, em posava al seu llit de bon matí mentre xiuxiuejàvem els nostressecrets.
Anys més tard la meva iaia va ferles maletes de nou. S'acomiadava de Sabadell per instal·lar-se definitivament acasa la mare. Venia a fer de “superiaia” per a les meves filles. Amb elles valluitar perquè es mengessin les farinetes, perquè abandonessin el bolquer o peracompanyar-les als gronxadors.
Aquests dies la iaia ha tornat alluitar a vida o mort. Una fractura al fèmur l'ha obligada a passar de nou perel quiròfan. Aquest cop, però, no corria entre els llits de l'hospital. De fetfa molts anys que l'alzheimer li ha robat pràcticament tot. Ara, que comença laseva nova rehabilitació confiem en què l'alzheimer li doni una treva i puguirecordar, de nou, com caminar.

2011-09-09T17:35:00.000+01:00

Gràcies per compartir

M'encanta el vi. M'apassiona asseure'm a l'entorn d'una taula, aplegar-hi a tots aquells a qui m'estimo i compartir-hi somriures, alegries, passions, secrets, pors; sentiments... Ben regats amb una copa de vi.
El vi forma part de la nostra cultura, de la nostra història, de la nostra vida. Ens permet fer arrels a l'entorn d'una climatologia, d'un territori, però sobretot ens permet crear nous vincles, nous llaços, noves companyies, nous retrobaments.
Aquesta setmana ha estat espectacular. Hem assaborit L'Espectacle de la DO Montsant acompanyats d'un grup de dones i amigues amb el campanar de Valls de fons; i l'endemà vam retornar a la Toscana amb un Brunello di Montalcino, un Chianti i vàrem apassionar-nos amb l'Odyssea de la DOQ Priorat, a recer d'un pati càlid i acollidor amb uns amics a Masmolets.
Crec que avui em portaré bé....o potser no?

2011-09-07T16:29:00.001+01:00

Mil excuses i cap de debò

Quan me'n vaig a dormir penso que l'endemà de bon matí aniré a córrer. Però quan mig obro l'ull sempre tinc mil i una excuses per deixar-ho fins al vespre.
Quan obro l'ordinador sé que tinc moltes pàgines en blanc per omplir. Però sempre em perdo surfejant per internet i el temps corre sense que me'n adoni.
Per això avui tinc ben clar que les excuses s'han de quedar al calaix i com deia Sartre :"hom pot alliberar-se de la seva neurosis, però no es cura d'ell mateix".

2011-06-11T17:54:00.001+01:00

Bon cap de setmana!

Ara toca descansar, refer rutines, retrobar i apassionar-se amb una bona copeta de vi i.... sobretot: gaudir.

Per això, i com que m'encanta en Van Morrison, m'agrada compartir-lo amb vosaltres.

2011-03-19T19:41:00.000+01:00

Crear és resistir. Resisitir és crear

Hem nascut en una societat occidental rica, que ens donava tot un seguit de garanties educatives, sanitàries i sobretot de recolzament social per part de l'Estat. Tot plegat era fruit de la labor iniciada des de la lluita de la resistència contra el feixisme, des d'on es van establir les bases d'una nova societat després de la segona Guerra Mundial i que a la vegada varen treballar per a teixir una futura societat; en uns valors poc després serien incorporat en els Drets Universals de l'Home.

Una herència que anem perdent. De fet, perdem valors, educació, llibertats, compromisos i conquestes socials per endinçar-no's en una societat sense Estat del Benestar, tot plegat en unes mesures que ara es basteixen sota la justificació d'una crisi econòmica, que fa més rics als rics i més pobres als pobres.

Aquests són alguns dels elements sobre els quals basa la seva reflexió Stephane Hessel en aquest breu assaig que s'anomena Indigneu-vos! edtat per Destino amb pròleg de José Luís Sampedro. Una obra imprescindible, que us recomano, de lectura fàcil i obligada per entendre que veritablement ens hem d'indignar de manera pacífica com recomana Hessel. Encara que sobretot em motiva l'idea final de l'obra "crear és resistir. Resisitir és crear".

2011-03-18T18:16:00.000+01:00

私は幸せ村上だ (Estic feliç Murakami)

Avui estic una miqueta més feliç...Felicitats Haruki

http://www20.gencat.cat/portal/site/msi-dgac/menuitem.cfb4d0ec869dcac3934fec60b0c0e1a0/?vgnextoid=8d3e09b8aec89210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=8d3e09b8aec89210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default&newLang=ca_ES

2011-03-17T18:57:00.001+01:00

Genial, Maruja Torres

http://www.elpais.com/articulo/ultima/maestro/elpepiult/20110317elpepiult_1/Tes

2011-03-03T11:46:00.001+01:00

Arrels urbanes

Les ciutats parlen, conversen, somien. En definitiva: viuen. Sovint viuen ritmes similars al dels seus veïns, d'altres batallen continuament amb aquells qui les habiten. Aquest, però, no és el cas de Trieste, ciutat universitària, a recer de l'Adriàtic i casa d'importants intel·lectuals italians. Un d'ells és Claudio Magris, professor universitari, intel·lectual, però sobretot literat actiu. Home de lletres i per les lletres que ens ofereix el pols de la seva ciutat: Trieste, en una exposició que es podrà veure a partir del 9 de març i fins el 17 de juliol al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Us la perdreu? Jo no.

2011-02-27T19:54:00.001+01:00

Maggese

"Tot torna", "la història és cíclica", "tot es repeteix"... Sempre penso amb aquestes frases i també amb el mític "i puoi si muove" d'en Galilei, quan arriba aquesta època de l'any. Em dóna la sensació que quan voltes pel camp t'adones d'aquest esclat en l'inici del cicle. De nou, tot torna a començar.

Fa uns dies la Júlia em recomanava una passejada. I té raó, esdevé com una alenada d'aire fresc en aquest renéixer d'una primavera que esclata, i ens dóna una de les imatges més boniques d'aquest territori que és casa nostra.

I qui millor parla d'aquest cicle que comença any rere any -per sort- és Cesare Cremonini amb la Maggese que ens va fer descobrir la Raffaella i l'Ivan em va fer compartir. S'enganxa, i és fresca... com totes les primaveres: vita nuova.

2011-02-27T11:41:00.002+01:00

El regal dels diumenges

Un dels obsequis dels diumenges són els articles d'opinió que signen Maruja Torres, Rosa Montero o Almudena Grandes a EL PAÍS. Avui, aquest article m'ha deixat sense alè. Està dedicat a Maria José Berrocal, que va deixar la vida als quaranta-tres anys.

ALMUDENA GRANDES ESCALERA INTERIOR

Ella, hasta el final

Cuando les dieron la noticia, llevaban veinte años viviendo juntos, y apenas sobrepasaban los cuarenta. Eran novios desde el primer curso de la carrera, aunque no se parecían nada entre sí. Ella era extravertida, ingeniosa y tenía cara de niña traviesa. Él era más reservado, más tímido, hablaba menos y tenía cara de chico serio. Quizá por eso tenían todas las papeletas para ser felices durante una vida larga y fecunda. Durante más de una década, la ausencia de los hijos que deseaban comprometió ese destino, pero cuando su reloj biológico estaba a punto de dar el primer aviso, ella se quedó embarazada por sorpresa, y tuvo un niño guapo, sano, que se llamó como su padre y prometió desde el primer momento ser tan gamberro como su madre. Creían que ya no les faltaba nada, pero poco después de que su hijo cumpliera tres años resultó que ya no eran tres, sino cuatro.

"La vida sin ella no se parece a la vida, pero habría sido peor si no la hubiera conocido nunca"

Era atroz, era injusto, era cruel, feroz y maligno. Era un cáncer de páncreas. No podía ser, en ella no, si hubiera Dios, si hubiera justicia, si hubiera lógica, y orden, y compasión en el universo, nunca habría sucedido, a ella no, en ella nunca. Pero era el peor, era de páncreas. Le dieron tres, cuatro meses de vida, a ella, que era la vida misma, que la rebosaba, que la desprendía, que la creaba todos los días, que estaba tan llena de cosas, de amigos, de trabajo, de proyectos, de amor por él, por el niño, por sus amigos, por esa vida que iba a ser larga y fecunda, ni más ni menos que la vida que ella se merecía. Él la miraba y no se lo creía, ella no, por favor, ella no, por Dios, por la justicia, por la lógica, por el universo, ella no, ella no... El laboratorio, las pruebas, las cifras que arrojaban, no quisieron escucharle.
Porque la había escogido a ella, y era el peor. No había mucho margen para tratamientos, pero los apuraron todos y aguantó como una jabata. Luchó con todas sus fuerzas por quedarse, y después ya sólo por estar, un día, otro día, y otro más, despierta, hablando, sonriendo, dándole ánimos, como si no supiera que con ella él perdería la mitad de su vida. Entonces fue cuando decidieron hacer lo único que no habían hecho juntos todavía.
Él fue al juzgado, rellenó los papeles, explicó su caso, digirió el silencio que precedió a las respuestas, y se dio cuenta de que le dirigían miradas un poco raras, pero le dio igual. Lo habían decidido y lo iban a hacer, porque además a ella le apetecía, le hacía ilusión, y él sabía que mientras durara el papeleo se quedaría, que viviría para levantarse de la cama, para ponerse un vestido, para sentarse en una silla, para pintarse los labios y sostener un ramo entre las manos.
Aquel día estaba ya muy mal, pero cuando el juez entró en la habitación le miró, sonrió, volvió a ser ella. Aún lo sería mucho más mientras aquel desconocido, tan conmovido como inquieto por el papel que iba a representar, buscaba la manera más delicada, más indolora, de cerciorarse de la validez legal de la ceremonia que iba a tener lugar.
-Verás, María José... Hoy estamos aquí para hacer una cosa importante, pero sobre todo muy bonita, porque ahora te vas a casar, lo sabes, ¿verdad? -ella asintió con la cabeza-. Muy bien, ¿y sabes con quién te vas a casar?
Ella se echó a reír.
-¡Toma! -dijo luego-. Aquí hay tres hombres, usted es el juez, ese señor de ahí es mi padre, así que... Digo yo que me casaré con mi novio de toda la vida, que es este que tengo aquí al lado.
El juez también se rió, asintió con la cabeza y no dijo nada más antes de empezar a leer en voz alta los artículos pertinentes del Código Civil. El único que no estuvo atento a su lectura fue el novio, que después de escucharla, tan fuerte, tan lista, tan graciosa y tan descarada, tan ella siempre y hasta el final, se enamoró otra vez de su mujer, y se estremeció al pensar que tal vez ni siquiera sería la última, que tal vez su amor no la sobreviviría como un simple recuerdo, que sería capaz de brotar, de crecer y de apagarse para nacer otra vez, al otro lado de la muerte. En ese momento comprendió la exacta medida de su desolación y al mismo tiempo el orgullo de haber podido amar durante veinte años a una mujer así, capaz de ser ella, y no una desahuciada, ella, y no una moribunda, ella, entera y verdadera, su novia hasta el final.
Luego dijo que estaba muy cansada, que con razón decía la gente que las bodas son una paliza. Volvió a la cama y no se levantó más, pero aún fue capaz de hablar, de sonreír, de cogerle de la mano. Cuando la sedaron, le miró, y él vio una lágrima caer, resbalando despacio sobre su rostro.
Después comenzó a pasar el tiempo, todavía no mucho y ya demasiado. La vida sin ella no se parece a la vida, pero él sabe que habría sido peor si no la hubiera conocido nunca.
(Las personas dignas de amor sobreviven a la muerte en la memoria de quienes las han amado. María José Berrocal vive y vivirá mientras vivamos quienes tuvimos la suerte de tenerla cerca.)

2011-02-26T17:58:00.002+01:00

La darrera embranzida

Quines semblances tenen Siena i Montblanc? Com han gestionat ambdues ciutats el seu patrimoni arquitectònic medieval? Se'n poden teixir camins paral·lels o antagònics?. Del traçat definit per Siena, la capital de la Conca en pot aprendre?. Com s'ha de treballar per fomentar la preservació del patrimoni i, a la vegada, garantir-ne un rendiment econòmic en l'àmbit del turisme?

Aquests són alguns dels interrogants que intentaré respondre amb el projecte de fi de llicenciatura que durant les darreres setmanes ultimaré. Em resulta molt interessant buscar-ne la comparança entre dues ciutats que estimo i admiro, que em captiven i m'apassionen. Cadascuna d'elles per les seves singularitats, però ambdues per les semblances que encara tenen i que per a Montblanc pot esdevenir una oportunitat històrica per fer el pas endavant que encara li manca.

Sóc de l'opinió que Montblanc hauria d'emmirallar-se amb Siena perquè durant les darreres dècades ha fet els deures, ha definit estratègies de gestió patrimonial amb el suport actiu dels diversos barris. I a la vegada, també ha establert un projecte turístic de futur que, de mica en mica, n'estic segura, aconseguirà consolidar amb prestigi.

2011-01-04T18:49:00.000+01:00

Bons propòsits per al 2011

Fa unes setmanes que la mare ens va donar aquest sofà. Feia temps que trobava a faltar el meu espai propi per poder llegir. I la veritat és que encara no he tingut temps suficient per gaudir-ne. Encara que la imatge parla per sí sola, oi?. Qui de debò considera que ha estat un bon regal és la meva Sira López. S'hi passa hores somiant amb els angelets mentre la seva "mare" treballa i treballa...

Amb els millors propòsits per aquest 2011, l'any de la llum i jo espero que també sigui l'any de la lectura.
Molts llibres, moltes lletres, moltes passions, moltes sensacions...

Buon anno!

2010-12-31T11:46:00.002+01:00

Born to run (nascuts per córrer)

S'acaba l'any i a mesura que et fas gran t'adones de la gran quantitat de coses que et poden arribar a passar en un any, un mes, un dia... i fins i tot hores.

Fa tot just un any corria la meva primera cursa. L'Oriol em va acompanyar i el seu pare, el Xavi, ens va apadrinar. I des d'aleshores he corregut centenars de quilòmetres i he viscut milers d'experiències. De tots colors. Però la vida és això. Sentir, gaudir, patir, compartir... En definitiva viure-la. Sempre mirant endavant, cap a l'horitzó, cap als nous projectes.

Avui tornarem a córrer. El Xavi endavant, l'Oriol i jo més a poc a poc. L'Ivan i l'Íria ens esperaran a l'arribada. I tots junts compartirem el goig d'anar endavant, de somiar i de pensar que aquest 2011 serà genial. Una miqueta més que enguany.

Bon any!

2010-11-27T09:28:00.003+01:00

Córrer? Córrer

Bufa, aquest vídeo m'ha donat una alenada de noves il·lusions. Fa dies que pràcticament no puc anar a córrer. Em falten hores i més m'estimo acabar els projectes iniciats i no vaig a córrer. Aquest matí no ha estat pas una excepció. Feia fred, molt de fred. Tenia feina, molta feina. Així que m'he llevat, m'he dutxat i m'he posat a escriure davant l'ordinador. Quin error!.

He trobat aquest vídeo enllaçat amb la marca Nike, que a través la seva pàgina web em controla els meus més que modests registres, i m'he convençut de què només els covards llencen la tovallola, oi?. Avui aniré a córrer. No hi han excuses: It's time to running.

2010-11-26T23:27:00.002+01:00

Votar? Esclar que sí!

El meu besavi Marcelino va anar a la presó per ser "rojo". Va transmetre als seus vuit fills la passió per la llibertat, per el socialisme en majúscules. A la iaia Flora li agradava en Felipe Gonzalez. Cada nit s'adormia amb les notícies de la ràdio i al mati dels caps de setmana que venia a Valls, jo em cabussava entre els seus llençols per escoltar les històries d'una generació que va passar fam, que va lluitar i sobretot va fer-se gran amb la cultura de l'esforç.

Segur que a la iaia li agradaria votar diumenge. De fet, ni s'ho pensaria dues vegades. Encara que ara ella és en un altre estat de consciència que no li ho permet. Hem après d'ella, però, que el anar a votar és, sobretot, exercir el nostre dret i deure com a ciutadans. D'aquesta manera, a casa diumenge anirem a votar. A l'Aina li falten uns mesos per poder-ho fer. I l'Íria, bufa si ella pogués -encara ha d'esperar-se uns anys- ja té clar a qui votaria.

Ho sé, ho sé. El vot és secret. Encara que suposo us ho imagineu, oi?. Votarem amb el cor a la papereta i amb el somni que algun dia no massa llunyà una Catalunya en llibertat serà possible. Gent valenta.

2010-11-14T17:31:00.001+01:00

La strada dei chianti

Us agrada la tardor?. A mi m'apassiona. La relaciono amb els colors ocres, daurats, verds. Amb paisatges amb olor a terra mullada. Al vent que s'endú i ens porta noves i velles sensacions. Per això aquests dies que he tornat a la Toscana vaig voler recórrer la strada dei chianti per redescobrir el seu paisatge, amb vinyes sense raïms però farcides de fulles de colors daurats i amb vents potents i freds que comencen a escolar-se per les finestres.

2010-11-11T19:15:00.000+01:00

Cultura en majúscules?

Més enllà dels paisatges, l'art, la gastronomía o els colors -dels què en parlaré properament-, aquest darrer viatge a Itàlia m'ha deixat amb el cor encongit, després de parlar amb els màxims responsables de la gestió patrimonial, cultural i turística de Siena, i comprovar que estan vivint en una permanent crisi plena de fracassos. El més greu registrat aquests dies a Pompeia amb l'ensulsiada de la casa dels gladiadors.

El patrimoni d'Itàlia està en perill? Si hem de respondre a la pregunta després de comprovar la pèssima gestió que el govern Berlusconi ha fet de la gestió patrimonial, on les adjudicacions s'han fet a dit a empreses pròximes a la màfia, amb directors tècnics sense preparació i sense donar ni cinc per a la gestió patrimonial i turística. Lamentablement comprovarem que la resposta és afirmativa i, el més perillós, els intel·lectuals estan desmoralitzats, cansats d'anar contracorrent i a punt de signar la seva renúncia al treball per la col·lectivitat.

Davant d'això el poble calla, assenteix i tal vegada no se'n adona que amb aquesta gestió Itàlia pot començar a perdre la gallina que els dóna els ous d'or, amb milions de turistes que cada any omplen museus, esglésies, pobles, ciutats, restaurants o demés instal·lacions turístiques i patrimonials.

La propera convocatòria d'eleccions, encara per determinar però probablement tindrà lloc l'any vinent, serà clau per conèixer no tant sols quin serà el futur polític d'Itàlia, sinó també per a saber si la piazza del Campo de Siena, els Uffici de Firenze o Pompeya es mantindran d'empeus.

2010-11-05T18:29:00.002+01:00

Com deu ser a la tardor?

He vist Siena molts estius. M'ha agradat la tèbia calor que despren la ciutat, mentre els turistes curiosos s'hi passejaven i descobrien la piazza del Campo o il duomo. Hi he vist sortir el sol i la lluna. Fins i tot hi hem corregut de bon matí, quan els sienesos encara no s'havien tret la son de les orelles. Però mai l'he vist a la tardor, encara que tanco els ulls i me la sé imaginar. Més ocre, més fresca, però amb el cor calent.

Dilluns marxo a Siena. Ho faig amb la mateixa il·lusió que sempre. Amb molta feina a fer i somiant amb els camins que podré descobrir.

2010-10-31T17:19:00.000+01:00

El camí de la memòria

Primer va anar perdent, mica en mica, la memòria. Després ens preguntava quins eren els nostres noms. S'enfadava amb nosaltres i no comprenia què li passava. He d'admetre que aquest camí que ens ha traçat l'alzheimer ha estat dur, cruel, desolador.
Mica en mica, dia rere dia, hem perdut la nostra iaia. Aquesta dona lluitadora, forta, emprenedora i sobretot que ens ha ajudat tant i tant.
Ara, a més de no tenir memòria s'ha quedat sense veu. Assenteix amb el cap quan li dius alguna cosa. Però cada dia que passa te'n adones que fa molts anys vam perdre la iaia, la nostra iaia.
Sé del cert que el final real arribarà aviat. De fet, crec que ella ho desitja amb l'ànima. La mateixa ànima de dona lluitadora i treballadora que sempre ha estat.
Però per a mi, per a nosaltres, aquesta de la imatge sempre serà la de la iaia.

2010-10-28T21:42:00.001+01:00

Músiques que ens transporten

N'estic convençuda de què també us passa: quan sentiu una cançó la recordeu i l'associeu a un instant de la vostra vida. A mi sovint em passa amb els viatges. Escolto músiques que em transporten a paisatges, llocs, companyies, sentiments. I aquesta peça de Mishima em fa pensar amb l'estiu passat. Uf... ja m'hi veig. Sort que aviat hi torno!
Tu no saps com em fas sentir.... Diu la cançó.

2010-10-20T21:20:00.002+01:00

Emocions i raons

Aquest matí llegia a Damasio en la seva darrera obra: I el cervell va crear l'home, quan es referia a les emocions tot dient: "els descendents de les emocions, el sentiments emocionals que donen color a tota la nostra vida des que naixem fins que morim, dominen la humanitat en assegurar que aquesta no oblida certes emocions". I realment té raó. Us heu preguntat quantes coses fem moguts per les emocions? és més, jo crec que és impossible separar l'emoció de la raó. Sempre estan vinculades.

Ara bé, no totes les emocions ens fan bategar el cor més acceleradament, o ens posen la pell de gallina, o ens obliguen a somiar amb els ulls oberts. Sí, sí, ja ho sé que no tots els dies donen per això. Però bé, per a mi avui sí que ha estat un dia d'aquests.

Una amiga, d'aquelles que sempre hi són, m'acaba de regalar l'obra de Rachel Cusck que parla d'un estiu a Itàlia. I ho ha fet sabedora que el seu obsequi a mi em suposaria un esclat d'emocions.

Sempre hi ha motius per somriure!

Gràcies

2010-10-15T18:16:00.000+01:00

Petites alegries

Diuen que les plantes tot ho curen. I ben bé és així. Al pati de casa, que no és el Pati de Valls, hi tenim alfabrega italiana, farigola, menta, espígol i ... ara també juliverd. En vàrem plantar les llavors fa uns dies i ja treu el cap. Quin goig això de tenir aquestes herbetes per viure i fer bullir l'olla.

2010-09-24T08:24:00.001+01:00

Tornar a començar

Feia dies que hi pensava però, fins ara, no havia trobat el moment. Retornar a casa és dur, però a la vegada també un esclat d'emocions, de companyies recuperades, d'hàbits que es repeteixen i de vicis que ens persegueixen de nou.

I l'inici del setembre, a més de la repressa de les obligacions laborals és també el començament del curs escolar, de les rutines i: dels nous projectes. De fet, a mi m'agrada molt més comptar els anys de setembre en setembre. I aquest curs té uns objectius importants: acabar la llicenciatura i preparar-me per la marató. Bé, la marató de les maratons que espero poder córrer al novembre del 2011 per Nova York.

Aconseguir tot plegat serà també sinònim de renúncies: a estar amb els qui més m'estimo, a enclaustrar-me al despatx durant les nits i els caps de setmana i a córrer per aquests camins de Déu per fer la meva ment i el meu cos més forts.

Així doncs que benvingut el Sant Tornem-hi!.

2010-08-20T09:48:00.001+01:00

Esclat d'emocions

Han passat quatre dies i encara em resulta difícil poder descriure l'esclat d'emocions que és Il Palio.

L'altre dia llegia a El País que Il Palio no són els 90 segons que dura la cursa, Il Palio són els 365 dies de l'any i ben bé és així. La festa és l'esforç d'un barri, del treball col·lectiu, de l'entrenament... el dur entrenament al què està sotmès el cavall i també el fantino, però sobretot és el sentit de pertinença a una col·lectivitat que té un cor viu, que batega sempre i sobretot que fa viure una ciutat com Siena, amb 55.000 habitants, com si fos un poble.

Siena, doncs, no és pas una ciutat amb patrimoni. És un patrimoni viu... amb carrers plens de gent que es comunica, comparteix, gaudeix i amb nenes i nens que encara juguen al carrer, aliens als turistes que cada dia entren al seu clos de muralles.

De retorn a Catalunya sé, cada cop amb major convenciment, que aquest petit territori màgic on va esclatar l'humanisme i el renaixement, és també casa meva, és casa nostra.

Fino sempre!

2010-08-15T15:00:00.001+01:00

Capvespre

La llum del capvespre és una de les què més em fascina. I aquests dies, a Siena, intento mantenir vius els sentits per quedar-me amb algun dels darrers raigs de llum del dia. Encara que ara, preludi de Il Palio -el de l'Assunta se celebra demà dia 16 d'agost- la ciutat no dorm. Els veïns de cada barri viuen amb intensitat una festa amb orígen medieval i què encara es preserva amb la mateixa essència i vivesa que quan va ser creada.

Passejar per el clos de muralles és conviure amb els cants de cada barri, que provoca al veí i dedica tot l'esforç en garantir que la cursa els aporti un any de glòria i de celebracions.

Ara ens preparem per la cursa prèvia a Il Palio, demà... Déu dirà.

2010-08-14T06:50:00.002+01:00

Deixeu-me morir aquí

Sovint ens fa por la mort, parlar d'ella, fins i tot pensar-hi. Però forma part del procés de la vida. Tanca el cicle que s'obre amb el naixement i es complementa amb tot allò que fem, vivim, sentim o compartim.

L'altre dia, mentre viatjàvem vaig pensar que us ho havia de dir: deixeu-me morir aquí... on el sol desperta als girasols, on el vent acaricia els grans de raïms i d'olives, on les esglésies preserven l'art que més m'agrada, on el brugir dels turistes s'adorm cada capvespre i on les muralles encara tanquen les vides dels veïns de Siena o Lucca.

No sé si mai podré complir el meu somni de viure a la Toscana, per això només us demano: deixeu-me morir aquí i tocar el cel de cotó cada dia del meu món etern.

2010-08-03T15:29:00.000+01:00

Parole, parole, parole...

Fa set anys varem viatjar per primera vegada en família i amb cotxe a Itàlia. Recordo i encara avui temo els primers quilòmetres d'autopistes italianes. Creades amb l'impuls de Mussolini, són estretes, plenes de túnels i els italians condueixen a una velocitat d'aquelles que t'espanta.

Cada any que tornem a Itàlia les meves filles, ara ja molt més grans, encara somriuen i juguen a no empassar l'aire cada vegada que troben un túnel llarg. I ja ens veus a nosaltres somrient mentre pensem -crec que a l'uníson- que hi ha moltes coses inalterables.

I com que sóm humans de costums fixes, sempre que viatgem a Itàlia en cotxe fem nit a Gènova. Repetim hotel, i fins i tot sopar. I un petit secret: la primera vegada que ens hi vam allotjar hi havia una italiana guapíssima cantant el Parole, parole, parole, al piano bar. Quan l'escolto, sempre penso amb Gènova. (Em sap greu per al Paolo Conte, perquè la seva cançó sobre Gènova és molt millor).

2010-08-02T09:46:00.000+01:00

Vacances

Desitjades al llarg de l'any, somiades durant la nit, dissenyades durant les hores mortes o robades. Per fi han arribat les vacances: la recompensa als llargs i durs mesos de treball.

Abans de retornar a Itàlia i robar-li el major nombre d'hores a la son, per no deixar que res s'escapi i per poder viure fins al màxim qualsevol llum, color, olor, sabor, textura, sentiment... Inicio les meves vacances pensant que les he de viure intensament, i les he de compartir amb passió amb totes aquelles i aquells a qui estimo.

Per això us deixo una d'aquelles melodies amb lletres que colpeixen i t'acaronen mentre llegeixes o escrius.

2010-07-28T15:33:00.000+01:00

Per una nova cultura de respecte

Mai vaig conèixer al meu iaio, bé vull dir amb plena raó. Tot i això, la mare sempre m'explicava que ella compartia amb el seu pare la passió per les curses de braus. I a mi aquesta passió compartida em removia l'estòmac.

Ahir el Parlament de Catalunya va aprovar la prohibició de celebrar curses de braus a Catalunya a partir del 2012 i ho celebro. Estic orgullosa dels polítics que han sabut donar resposta a una iniciativa ciutadana i que, sobretot, han demostrat aprendre els paràmetres d'una nova cultura social respectuosa per l'entorn i els animals.

Mica en mica les coses canvien. Malgrat que sovint els ciutadans creiem que la revolució és encara massa lenta no vull perdre l'esperança de creure i sobretot somiar que el meu país serà molt millor quan les meves filles siguin grans.

2010-07-24T11:55:00.001+01:00

Sobreviure

El camp no és aliè a la crisi econòmica. Si bé cada dia som més els què cultivem la cultura del vi, els pagesos productors de raïm són víctimes del monopoli que exerceixen les grans empreses productores de cava i que fixa uns preus irrisoris per al quilo de raïm que després servirà com a base per a l'elaboració d'un dels productes agroalimentaris catalans que més s'exporten arreu.

Els baixos preus que perceben els pagesos comencen també a tenir els seus primers efectes al camp, després que siguin forces els productors que s'hagin acollit a les ajudes que atorga el govern de la Unió Europea i què fomenta l'arrencada del cep, atenent que hi ha sobreproducció en aquesta Europa globalitzada.

D'aquesta manera, la Conca de Barberà -la comarca que més s'ha acollit als ajuts europeus- comença a veure com canvia el seu paisatge. Així s'arrenquen els ceps que van començar-se a plantar a partir del segle XIII, amb l'arribada de la comunitat cistercenca, i que durant segles s'havien convertit en el cultiu majoritari en el territori de la denominada Conca Estricta.

Del mar de vinyes verdes comencem a passar al mar de cereals. La collita rep la subvenció europea i pot garantir als productors que es puguin continuar guanyant la vida del camp.

Però més enllà de la justificació econòmica, d’aquest canvi per sobreviure al què s'agafen desesperadament els pagesos del nostre petit país, podem també veure com la natura lluita contra aquesta transformació. I ara, entre els camps segats, encara hi brosten nous ceps, amb la ferma voluntat de sobreviure.

2010-07-21T21:10:00.001+01:00

Avui és dimecres!

Cada dimecres, cap a quarts de vuit, em fan un regal. Són en Josep Maria Figueras jr. i en Rafel Cabré, una parella de joves pagesos de Valls que s'encarreguen de subministrar-nos les fruites i verdures ecològiques i de temporada que a casa mengem durant tot l'any.

Us confesso que mentre pujo les escales, amb la caixa de verdures aguantada per una mà, sempre em menjo alguna de les fruites o verdures que conté el cistell. Es tracta del meu regal dels dimecres.

Avui, a més a més, la sorpresa ha estat notable. Ens han portat flors de carbassó femella. Així que en mig dels preparatius del viatge a la Toscana no ens hem pogut resistir i... sí, sí, aquest vespre hem fet flors de carbassó farcides de formatge.

Fantàstic!.

2010-07-15T16:31:00.001+01:00

Els plaers de l'estiu

Ho confesso. Sóc culpable. M'agrada la cuina i m'apassiona menjar bé. Davant aquest pecat admeto que ara, a l'estiu, això de fer bullir l'olla encara reporta molts més plaers doncs l'horta ens aporta moltes varietats de fruits que es poden cuinar sols o acompanyats.
I com a mostra un botó: el pastís de carbassó amb formatges que vam cuinar dimarts passat.

2010-07-08T15:17:00.000+01:00

El meu país és tant petit

Aquesta setmana s'ha celebrat un quart de segle del gran primer concert multitudinari del meu petit país. Segur que molts de vosaltres el recordareu o l'haureu escoltat. El va protagonitzar Lluís Llach, acompanyat per cent mil persones, que es diuen aviat, i va marcar una fita històrica en la música catalana, però també en la d'aquest país nostre.

Jo no hi vaig ser. Però el doble lp que em vaig comprar l'he escoltat centenars de vegades. N'hi ha una, però, sempre m'emociona, se'm fa un nus a la gola que m'obliga a passar salivera i a lluitar contra l'humiteig dels ulls. Es tracta d'"El meu país", una extraordinaria cançó que Llach va crear i ara han versionat molts cantants. Encara que em quedo amb la interpretació que Lídia Pujol va fer dimarts passat en el programa d'en Basté a RAC1. Extraordinària en majúscules.

El meu país, el sentiment per la meva terra, també queda glossat en l'espot que Òmnium Cultural acaba de gravar amb el suport de polítics, periodistes, músics, actors... Ens convida dissabte vinent a la manifestació per el que jo denominaria la DIGNITAT del (meu) nostre país. Hi hem de ser, no podem fallar.

2010-06-29T18:52:00.001+01:00

Els fruits de l'estiu

L'Aina ahir va portar les notes i avui anem a recollir les de l'Íria. Són el fruit de tota una tardor/hivern i primavera treballant de valent i això es nota. Hi ha sacrifici, però també passió, aquesta passió llatina que tant ens agrada exhibir.

Tot plegat, però, és sinònim de l'arribada de l'estiu, aquesta època plena de calors, suors, amors i desamors. I també de fruits, de fet, l'estiu és l'època més bonica al camp. Amb fruites i hortalisses de tota mena, colors, olors i sabors. Cada vegada m'agrada més l'estiu.

2010-06-22T14:46:00.002+01:00

Tots els camins van a... Firenze!

Malgrat que el compte enrere no ha començat, avui la lectura dels diaris m'ha traslladat de nou a la meva terra promesa. Resulta que el museu Thyssen-Bornemisza inaugura demà una exposició sobre el Renaixement. Ho ha fet a partir d'una obra: el retrat de Giovanna degli Albizzi, icona al museu pel que fa a la pintura del Quatroccento, i que ha permès teixir un interessant recorregut per l'art a través dels tres valors que l'artista Domenico Ghirlandaio (1449-1497) va definir quan va pintar a aquesta jove florentina, que va morir als dinou anys mentre estava embarassada del seu segon fill.

D'aquesta manera, la mostra permet descobrir aspectes com la bellesa, el paper que Giovanna va fer com a dona d'un noble de la ciutat i també la devoció que ella sentia. Són tres arguments que em van com anell al dit per definir la devoció que sento per una terra que és molt bella.

2010-06-18T18:45:00.001+01:00

Fins aviat...home lúcid

La Júlia m'ha sorprès aquest migdia quan m'ha dit que Saramago s'havia mort.
S'han apagat les llums clarividents amb les què ens il·luminava als afamats de saber més coses d'aquest món a voltes tant injust i del qual ell ens retratava amb aquesta manera tant peculiar d'escriure, on no hi sovintejaven els signes de puntuació, metàfores sàvies sobre la mediocritat humana.

Saramago (Azinhaga, Santarém, Portugal, 1922 - Tías, Lanzarote, Islas Canarias, 2010) era un home extremadament lúcid. Un savi escriptor que s'havia forjat patint en pròpia pell les penúries econòmiques dels immigrants, que van haver de deixar el camp per anar a la ciutat buscant un món millor. I un home amb memòria d'elefant, que sempre va tenir presents els seus orígens i va ser fidel als seus ideals, malgrat haver aconseguit el millor reconeixement per a un escriptor: el nobel de Literatura (1998).

Vaig descobrir-lo a mitjans dels noranta amb l'assaig sobre la cegesa, que em va captivar, a l'igual que també ho va fer el de la lucidesa. A casa encara em queden algunes obres de Saramago per descobrir. Són d'aquelles assignatures pendents davant les quals sempre és un plaer sotmetre's a qualsevol validació.

2010-06-11T09:27:00.001+01:00

Estate

M'avanço uns dies. Però això de portar sandàlies i deixar els peus al descobert em genera tant bones energies que ja penso amb l'estiu. Bé, puntualitzem! penso amb l'estate. Aquest estiu que cada any, des de ja en fa set, té colors de la Toscana, té sabors de pasta i de plaers com el chianti, els amics, i els eterns sopars amb molta felicitat compartida.

Irene Grandi també li canta a l'Estate, en una melodia que Bruno Martino va estrenar a San Remo.

Ci vediamo!

2010-06-06T12:31:00.005+01:00

Una nit molt especial

Ahir vaig recollir el guardó que el jurat del XIVè Premi Cristina Requena i Giró de Periodisme ens ha atorgat per La Tertúlia, que s'emet a Ràdio Valls. Us adjunto el discurs, com una manera de compartir amb tots vosaltres el guardó.

Bona nit

Rebre un premi sempre és motiu d’orgull i satisfacció. En aquest cas, però, és especialment significatiu perquè es distingeix un instrument, com és el cas de La Tertúlia de Ràdio Valls, a través del qual poc més d’una vintena de vallencs s’expressen en llibertat, dissabte rere dissabte, sobre tot allò que afecta a la nostra ciutat.

Recordo que quan fa set anys vaig assumir la direcció del programa, la única condició que vaig posar al president del consell d’administració de Ràdio Valls, Àngel Falo, va ser la de poder gaudir de total llibertat i independència. I els puc ben assegurar que així ha estat.

El camí, però, no ha esdevingut planer ni fàcil. La Tertúlia, en aquella època, era vista a ulls de molts polítics locals com un element distorsionador, molest i bastit amb la única intenció d'anar en contra de l'acció de l'equip de govern; per tant, l'enemic a batre. Ho puc entendre, sincerament. Perquè quan manes -i ho fas amb una majoria folgada- desitges que tothom et canti les alabances i deixi de banda la crítica. Però s'equivocaven perquè, justament en la crítica, hi ha la base per aprendre dels errors que de tant en tant es cometen i per millorar la gestió i la imatge de ciutat.

Ara bé, les coses mica en mica han anat canviant. Ítaca ens ha fet mes savis, com va escriure Kavafis i després cantaria Lluís Llach. Amb això vull dir que els polítics han aprés a tolerar la diversitat d'opinions, a conviure amb la crítica i, els més intel•ligents, a treure'n partida. Ara ens segueixen escoltant, segueixen discrepant, però a vegades fins i tot t'adones que hi ha qui fa cas del que diuen els tertulians en benefici de la ciutat i, encara que sigui sotto vocce, et donen la raó i et feliciten.

En honor a la justícia -i com no em canso de repetir- La Tertúlia no seria el què és en primer lloc sense l’aportació dels nostres tertulians: dones i homes que s’estimen aquest petit bocí del país i què intenten fer-lo millor gràcies a les seves aportacions al debat. Però el programa s’emet cada setmana gràcies a l’Edgar Burg i en Miquel Àngel Crisol, ambdós tècnics a Ràdio Valls. Mentre que la cirereta al pastís l’aporta cada dissabte el meu amic, en Pere Toda. A tots tres els demanaria que s'aixequessin i a tots vostès els demano un aplaudiment per a ells.
També m’agradaria acabar fent una especial menció al president del Consell d’Administració de Ràdio Valls, l’Àngel Falo, que aquests dies és fora a l’estranger gaudint d’unes merescudes vacances. I també al Pere Bussé, al Toni Vargas i a la resta de persones que sempre han cregut amb el programa.

A tots ells, però especialment als 5.000 oients que té el programa els vull donar les gràcies més sinceres per ser-nos fidels i donar-nos el gran poder que té el programa. De fet, sense ells aquest premi no tindria cap mena de sentit.

Gràcies a tots!

2010-04-19T15:49:00.005+01:00

Dones

La dona costella de l’home?
La dona sexe dèbil?
O la dona... com a ésser humà.

Personalment m’estimo més entendre la figura de la dona com a conjunt humà, amb sentiments, sensibilitats, òrgans i maneres de pensar pròpies, tal vegada diferents a la perspectiva que té l’home, però més enllà de masclismes o feminismes amb els valors de l’humanisme.

S’atança Sant Jordi, la festa del llibre per excel·lència i, com en totes les vessants de la cultura la producció literària femenina és inferior a la masculina i, encara podem veure reportatges en els quals es pregunta a la dona productora de lletres si ho escriu en clau femenina.

Evidentment que la literatura escrita per dona té una percepció diferent a la feta per l’home. Però ho hem d’entendre en clau humana, perquè home/dona sempre pensen diferent però sobretot perquè també ho fan dues persones que tinguin el mateix sexe.

Feia dies que volia parlar d’aquesta qüestió: del de les dones, perquè a casa tenim dues donetes (bé sense comptar a la Sira que també ho és) i les eduquem amb l’objectiu de garantir que siguin grans persones: pensadores, productores, treballadores, però sobretot persones lliures, autosuficients i que posin en alça els valors de l’amor, perquè a partir d’això, de l’amor, es vesteix la resta.

I mentre hi pensem tots plegats us adjunto un recorregut per la història de l’art que un home: Philip Scott Johnson ha fet gràcies als rostres femenins. Llàstima, que ben poques d’aquestes cares han estat pintades per dones. Confiem en què el futur posi a la dona, al lloc que és mereix, més enllà del seu sexe.

2010-03-19T16:35:00.003+01:00

Fa dies que l'esclat blanc i rosat dels ametllers ens adverteixen de l'arribada de la primavera. L'esclat de llum i colors ens transformen el nostre país Mediterrà, però també ens alteren els caràcters. Es fantàstic!

Però no seria just parlar de la primavera sense referir-me a aquesta obra de Botticelli perquè em té el cor robat. La primera vegada que vaig entrar als Uffizi em vaig quedar sense alè. Crec que fins i tot vaig percebre l'aire dels àngels i em vaig enamorar de la bellesa de la Simonetta Vespucci -la Venus- al igual que ho va fer Botticelli, de fet, després de veure-la no m'estranya que tota Florència en quedés embogit al segle XV.

Enguany, però, l'Ivan m'ha fet un dels regals més bonics que mai hagi rebut: la Venus en esmalt. Aquesta bella dona que sovint porto penjada al coll, després que la seva creadora, la Teresa Ulldemolins, l'hagués deixat fins i tot més bonica que la pròpia Venus de Boticcelli.D'aquesta manera sempre porto un bocinet de primavera amb mi.

2010-02-23T11:32:00.006+01:00

Del fred... a l’escalf

L’escriptor argentí Rodrigo Fresan ha fet una de les millors descripcions del fred que jo hagi llegit. De la temperatura freda, de la fredor dels sentiments no correspostos, de la manca d’escalf que un sent quan està sol, de l’esgarrifança que hi ha al cos quan es perd a algú important.

Es tracta de quatre línies, però d’aquelles que et deixen sense alè, i que llegeixes una vegada rere l’altre, per la coincidència amb les seves afirmacions, per la connexió que fa del verb, el subjecte... Per la bona tria a l’hora d’escollir les paraules, que són claus per a expressar els nostres sentiments.
Frio és el pròleg –potser el millor que jo mai he llegit- d’una obra que Ann Beattie va fer als anys setanta amb el títol de Postales de Invierno i què gairebé quaranta anys després Asteroide ha traduït al castellà. És, aquesta, tal vegada, una de les millors obres que he llegit aquest hivern arraulida al sofà.

Fa dies, però, que penso que el temps comença a canviar. Sense anar més lluny, dimecres passat quan vaig anar a córrer fins a Vallmoll l’olor dels ametllers florits m’acompanyava, mentre en Van Morrison cantava Philosofers Stone. El temps, aquest que a voltes ens deixa orfes, sembla que comença a estar boig. Crec que ara però, és bogeria anomenada primavera, que ens deixa els camps humits i amb olors meravelloses, de múltiples textures i sabors. I me’n alegro.

L’escalf del sol és també una part indispensable de la nostra cultura, de la nostra gastronomia –jo ja espero aquells tomàquets que amb un raig d’oli d’oliva es converteixen en el meu menú preferit matí, tarda i nit- i de les nostres relacions humanes.

I amb el canvi de temperatura que ja es comença a percebre en els termòmetres, en els camps i també amb nosaltres, segurament que hauré de trobar una lectura més idònia que em permeti situar en aquesta nova estació de l’any.

2010-02-08T12:29:00.004+01:00

Brusel·les surrealista

Espectacular i impressionant són dos dels adjectius que un s’endu després de visitar la primera exposició monogràfica d’obres de la surrealista Frida Kahlo a Europa i que podrà ser descoberta fins el proper 18 d’abril al Paleis Voor Schone Kunsten de Brussel•les. El conjunt format per una vintena de pintures i dibuixos esdevé un recorregut per la cruel vida d’una dona que va fer front a les fatalitats del seu pas per el món dels mortals (primer una polio i després un brutal accident) i també de l’amor.

Però em dóna la sensació que Kahlo sempre s’hauria estimat més ser recordada per l’esperit de lluita i superació que va marcar la seva trajectòria per la terra, on els colors vius ens permeten conèixer el seu univers particular. En el qual no hi falta l’amor per la seva terra: el Coyoacán, per el seu univers on hi havia l’art asteca, els seus animals domèstics o el propi Diego Rivera: Però més enllà d’aquesta realitat més familiar, Frida també hi va recollir en la seva obra la lluita per el feminisme, per la defensa dels drets de les dones i contra la fatal violència de gènere o el seu propi dolor físic causat per les seqüeles de la polio i l’accident de trànsit. Sense deixar de banda la frustració que com a dona va tenir per no poder tenir fills.

Kahlo és un personatge clau del segle XX, com també ho va ser René Magritte, un altre dels protagonistes del surrealisme, en aquest cas europeu, i que com tants d’altres va ser menystingut per el seu govern belga que fins fa ben poc no va obrir un museu, en aquest cas a Brussel•les, per a recórrer la seva extraordinària trajectòria on els núvols blancs suren per un cel blau i els homes de barret es barregen amb les pipes o els ocells.

Brussel•les, però sobretot el seu tarannà tranquil i pausat s’han convertit en un excel•lent escenari per un cap de setmana surrealista (en termes artístics) del què hem retornat una mica més savis i amb el paisatge ben acolorit per poder subsistir fins a l’estiu toscà. Esperem, però, que tot plegat també sigui sinònim de cultura i d’inspiració per a la petita de casa, fascinada per la seva artista més admirada: Frida Kahlo i més enamorada de la seva obra, en el retorn d’aquest cap de setmana on l’art ha esdevingut el protagonista.

2009-12-15T09:09:00.005+01:00

Fer bullir l'olla

Ens hem preguntat mai si el veí pot fer tots els àpats cada dia? De si els seus fills tenen tot allò que és imprescindible per garantir el seu creixement físic i intel·lectual? De si necessiten un cop de mà?

Som individualistes. Pensem amb nosaltres, amb fer-nos feliços... i sovint basem el nostre benestar en augmentar les nostres propietats.

Però, sovint la felicitat també passa per compartir. Per ajudar als altres, a aquells qui no coneixes; a aquells que han treballat tota la seva vida i ara es troben en una situació complicada; a aquells que han hagut d'abandonar el seu país perquè allà no hi tenien gaires possibilitats de subsistir i han vingut a aquí a buscar un somni, que ha esdevingut cru i cruel.

Dissabte passat Càritas i Ràdio Valls van organitzar la primera Tertúlia solidària destinada a recaptar fons per al banc d'aliments de Càritas, que cada vegada té més peticions. A la crida s'hi van sumar ciutadans anònims, els tertulians de la casa, l'Ajuntament de Valls, Serret Electrònica, Esclat hipermercats, el supermercat Orangutan i també les seves treballadores, Carrefour Exprés... I del treball que vam fer ja en tenim uns resultats: 478 euros, 326 quilos d'aliments (falta el recompte de l'aportació de Carrefour Exprés que es farà aquesta setmana). Ah! i també una participació de loteria de quatre euros!.

Però el més important: els milers d'oïents -segons l'EGM en són uns 5.000- que han conegut de la veu dels seus protagonistes quina és la tasca que fa Càritas. De fet, dilluns a la tarda, tres ciutadans van anar a Càritas a portar-hi aliments després d'explicar que havien escoltat el programa.

Així que tots ens n'hem de sentir orgullosos per haver facilitat què els més necessitats puguin fer bullir l'olla.

(Foto:Ivan Rodon)

2009-12-11T10:26:00.005+01:00

Slow live!

Fa tot just dues dècades que va néixer l'associació Slow Food. Creada a Itàlia gràcies a la iniciativa de Carlo Petrini. L'entitat s'ha anat convertint en una autèntica revolució per la producció sostenible d'aliments, la divulgació dels avantatges que això suposa i, en darrer terme, per impulsar la recuperació d'espècies autòctones, com un instrument per a fomentar la biodiversitat però també el desenvolupament sostenible del planeta i dels seus habitants.

Us he de confessar que, des de fa uns anys, a casa ens hem convertit en uns admiradors de la causa. Així, mica en mica, hem canviat la nostra filosofia de consum. Ara ja mengem totes les verdures i fruites cultivades en horts ecològics de Valls per en Josep Maria Figueras i en Rafel Cabré. I hem après a entendre que no sempre hi han tomàquets, ni pebrots, ni enciams!. I que la terra ens dóna uns fruits que hem de saber degustar saludablement a cada època de l'any.

La nostra reconversió va més enllà. I ara ja ens trobem en la fase de la compra responsable amb un ampli ventall d'aliments. I fins i tot apostem per seleccionar no tant sols els ingredients, sinó també la seva procedència. Vaja que hem après dels francesos i creiem que, hi ha moltes coses que són de casa, de Catalunya, i que cal ajudar als productors més propers.

Creiem, de fet, que si tots optem per fer un consum responsable, podrem posar el nostre gra de sorra en aquest món. Així doncs, passem dels Nespresso, dels tomàquets d'hivernacle, del pirateig de la música -la comprem a I'tunes per 0,99 euros la cançó- ... Tot plegat és canviar el xip, i saber que això de l'slow food, és també una filosofia de vida. Vaja... és pensar i actuar en el marc de l'slow live!. Us hi apunteu? (www.slowfood.com)

2009-11-16T13:44:00.005+01:00

Postal de Nàpols

Vaig arribar a Nàpols esperant trobar-hi cotxes embolicats –un amic m’havia dit que fa més de vint anys les parelles arrebossaven els cotxes per preservar-ne la seva intimitat a l’interior-. Però em vaig adonar que els diaris, amb el pas dels anys, havien volat tots. De fet, encara són al terra, com també les bosses de plàstic que embolcallen les bosses de marca cosides en els tallers clandestins que envolten la ciutat.

Mai havia vist una ciutat tant bruta i pobra, ni tant sols el Marroc. Una pobresa que es respira i es veu en les cares dels seus habitants. Entre els nens que van embotits a les Vespes, que condueixen els seus pares sense cap mena de mesura de seguretat. O també en els africans i asiàtics que venen bosses de mà, ulleres o cinturons, d’imitació, a qualsevol preu i sense haver de córrer, perquè a Nàpols la policia es regeix per una altra llei.

Nàpols és doncs, una ciutat que no deixa indiferent. Que es lleva de matinada amb l’arribada dels camions procedents d’arreu d’Itàlia a la recerca de tota mena d’articles de l’estraperlo. Que està tant bruta que els seus veïns no es preocupen de netejar. Que fa figuretes de pessebre, per omplir de llum, somnis i promeses d’un paradís celestial, les botiguetes que s’obren en qualsevol espai buit que toca al carrer. Que té els aparadors de les botigues rebentats després d’haver rebut l’impacte d’una llamborda o d’un tret, perquè els seus propietaris no han volgut pagar l’impost revolucionari. O que cuina a la perfecció aquesta simbiosi que produeix la pasta i el peix.

Nàpols és el caos en majúscules. On conduir per els seus carrers és com apujar-se en un cotxe de la fira i on les emocions són contínues i salvar la pell una missió gairebé impossible. On els comerciants tenen la ràbia a flor de pell i poden esbatussar-se a hòstia bruta davant teu. On passejar per una vorera és jugar-se-la davant el temor de morir aixafat per una Vespa conduïda per tres jovenetes adolescents, que mai han passat per una acadèmia.

Nàpols, en definitiva, és diferent. És la ciutat dels gossos sense collar. És un carrer sense semàfors. És un territori sense lleis.

2009-11-04T21:53:00.004+01:00

Felicitat(S)

Vaig esborrar fa mesos la meva data de naixement al Faceboock. De fet, hi tinc pocs amics virtuals a la xarxa -com en la vida-, però pensava que això de què et felicitin per quedar bé és una rucada.

Avui ha estat el meu aniversari. I me'n vaig al llit amb la satisfacció d'haver-lo compartit amb les meves/us. D'haver-me retrobat amb gent que estimo, i amb la alegria de pensar que encara hi ha gent que és feliç de veure'm feliç.

Gràcies per donar-me aquest bocí de felicitat(s).

2009-11-01T11:15:00.009+01:00

Compartir plaers

Fa molts anys que sóc una fervent seguidora de l'Yann Tiersen, aquest músic bretó tocat per l'aire i l'aigua de l'Atlàntic, que ens embolcalla amb músiques dolces, sensuals... Aquelles que t'acompanyen cada vegada que necessites retrobar-te, o quan sencillament recerques un instant de pau per a estudiar, llegir, pensar.

Recentment n'he trobat un altre, resulta curiós perquè em sembla que em trobo en un procés de descoberta de la cultura oriental, és tracta de Ryuichi Sakamoto. Un autèntic geni de la creació. Segurament que el nom no us diu res però: recordeu Merry Christmas Mr Laurence?. Doncs segurament que és una de les seves melodies més populars.

Però la descoberta de Sakamoto va molt més enllà. El disc Playing de piano és una excel·lent mostra del què fa la ment de Sakamoto. Aquí, però, en podreu fer un petit tastet.

Bon profit!

2009-10-29T08:48:00.005+01:00

El cel és blau, la terra blanca

Acabo de descobrir la primera novel·la traduïda al castellà de Hiromi Kawakami. Es titula El cielo es azul, la tierra blanca i la seva portada conté un disseny captivador, tranquil·litzant, seductor.
De fet, és una d'aquelles portades que realment esdevenen el preludi d'una obra que es llegeix en unes hores i què t'aporten pau interior.

Des de l'agost fins ara l'editorial Acantilado n'ha fet quatre edicions i els crítics d'arreu s'han desfet en elògis.
No puc afirmar que el llibre és excepcional. Però és un bàlsam de pau tant necessari...

Parla de les relacions entre dues persones. De la pausa amb la qual s'enfoca, de la paciència i la comprensió que mantenen ambdues durant el camí que han decidit traçar conjuntament. Primer com amics i després com a parella. Us el recomano

2009-10-26T17:46:00.005+01:00

Paisatges

Durant els darrers anys el paisatge del Priorat s’ha anat redescobrint. Talment ha estat com si es donés color i textura a una tela blanca, fruit del procés de socialització que estem experimentant envers un territori ric en natura, però sobretot abundós en vinyes, que s’enfilen per les muntanyes pràcticament com si desafiessin la llei de la gravetat.

És, de fet, en aquest entorn on s’hi cultiven, amb tota mena de cura, els millors ceps de la comarca vitivinícola per excel·lència. Són aquells que viuen en primera persona les condicions més extremes d’una climatologia amb importants diferències entre la nit i el dia, i això s’evidenciarà també en el fruit que servirà per a confegir alguns dels millors vins del Priorat.

Diuen els especialistes que enguany la collita també és d’una extraordinaria qualitat. Mentre que en algunes parcel·les, mig amagades entre els turonets sinuosos del Priorat, encara s’hi està vermant, perquè els enòlegs s’han estimat més esperar-se fins al darrer moment, rebuscant l’excel·lència d’aquells grans de raïm roig i dolç, que t’esclata a la boca provocant mil i una sensacions cada vegada que tens la sort de poder-ne tastar algun.
Tot plegat és, de fet, un ritual previ a la degustació dels vins que mesos després d’haver passat per la premsada, les tines d’acer inoxidable i les bótes de roure acabarà esdevenint un dels millors plaers que l’home pot assaborir en aquesta vida.

Durant els darrers anys ha anat creixent de manera espectacular el nombre d’hectàrees de vinya plantades a la comarca. I és que els tractors han hagut de recuperar territoris que, dècades enrere havien estat cultivats i posteriorment abandonats amb l’emigració dels prioratins, per donar-los de nou formes de costers. Per això, a vol d’ocell, hom pot veure com els turonets del Priorat estan ben pentinats. Amb ratlles fetes per les plantacions de nous ceps de varietats com la garnatxa o el syrà, que mica en mica donen vida al producte estrella d’aquesta comarca.La difícil accessibilitat al territori.

Les complexes condicions climatològiques, que provoquen l’estrés de les plantes. I també la seva geologia, són factors determinants a l’hora de donar uns trets genètics característics als raïms que es cullen al Priorat. Alguns experts d’això en diuen terroir, d’altres asseguren que és l’ADN que aporta un territori únic. De fet, així ja el van qualificar els cartoixans, quan al segle XII van arribar-hi i van socialitzar-lo amb la vinya.

2009-10-19T19:06:00.002+01:00

Bateig

Avui m’he estrenat. Per primera vegada a la vida he pujat a un helicòpter. I malgrat que l’experiència ha estat curta, les sensacions es posen a flor de pell. Talment és com si poguessis acariciar la terra, mentre la teva visió adquireix una altre perspectiva.

El territori que he sobrevolat és el Priorat. Un dels escenaris que més m’agraden i que encara es preserven verges gràcies al negoci vitivinícola que ara, lamentablement, també trontolla com ho fan tants altres sectors empresarials mundials.

Tot i això, avui encara he pogut constatar que l’economia, per a determinats privilegiats, continua anant de meravella. I és què la meva estrena a vol d’ocell per el Priorat ha anat de la mà del celler Laurona, ara amb renovats i populars socis com Josep Maria Mainat, Marcos Santana, Toni Cruz i Fernando Zamora, que s’uneixen a René Barbier. Tots ells han convidat a un centenar de xefs, propietaris de restaurants, personatges populars i pròxims com Boris Izaguirre o Xavier Sardà, a la presentació dels Laurona i 6 Vines, confegits amb la verema del 2005.

El detall més curiós del cas: la presentació s’ha fet al cor de les vinyes, al costat d’una construcció de pedra seca, que feia anys no veia tant de rebombori. Però, tot plegat, amenitzat per la música que interpretava aquest pianista que veieu a la imatge. No em direu que és un bon regal per als ceps?

2009-10-16T10:06:00.014+01:00

Música per a l'esperit

Sovint associem una cançó a un estat anímic; a una imatge; a un record; a una persona; a una època...
La música, aquesta combinació perfecte de melodies que a voltes també estan acompanyades per veus, esdevé una peça clau en el nostre procés de socialització, però també en el camí que anem traçant per la vida.
A casa sempre em recorden que tararejava la Walkiria quan tenia sis anys. Més endavant vaig tancar en una capsa tota la clàssica, descoberta sota el guiatge del meu pare, per apendre i socialitzar-me en nous sons: Peter Gabriel, Bruce Springsteen, Police, El Último de la Fila...
Alguns d'ells encara em continuen acompanyant. D'altres han tornat a desaparèixer. Mentre que també m'he convertit en fan embogida d'altres, que em xiuxiueigen a cau d'orella, i em fan somiar sense tancar els ulls. En definitiva: que... em fan sentir.
Us en recomano un:

2009-10-15T18:28:00.006+01:00

Revolutionary Road

Feia molts dies que no escrivia. Aquest retorn a la normalitat ha esdevingut convuls i això m'ha acabat passant factura.

Malgrat tot, continuo fent els deures i, tot i les obligacions, no he abandonat el vici de la lectura. He passat una bona estona amb La solitud dels nombres primers d’en Paolo Giordano; he gaudit amb la Foguerada d’agost d’Andrea Camilieri. De fet, diria que ha estat el millor llibre que he llegit de l’escriptor italià, amb qui acte seguit vaig continuar amb Les ales de l’esfinx. També m’he cabussat en la primera novel·la de Josh Bazell, que et fa viure amb un ritme trepidant les aventures d’un metge mafiós a Esquivant la mort.

Malgrat que la meva recomanació és, sense cap mena de dubte, per a l’obra de Richard Yates: Revolutionary Road. Si bé la novel·la fou escrita a la dècada dels seixanta, la traducció no s’ha produït fins ara ,coincidint amb l’estrena cinematogràfica. He de confessar però que no he vist la pel·lícula, i no sé si ho faré, malgrat que l’obra és un extraordinari retrat de la societat americana. És una d’aquelles lectures dures, que capten i transmeten els sentiments i les emocions, que et captiva des de la vintena pàgina i no et deixa lliure fins que l’acabes. De debò, recomanable!.

De fet, tot just l'he acabat ara i m'he quedat orfe!. No sé si continuar amb el Mankel o amb Kawakami, una escriptora japonesa que podria prometre. Ja ho veurem. Mentre, el que tinc clar és que he d'acabar el Touraine com a lectura obligatòria. El tràmit crec que serà fàcil.

2009-08-26T09:26:00.007+01:00

Fins l'any vinent...

Pensava que l'any vinent, si tot acompanya, podria ser interessant viatjar fins a Suècia. D'aquest país únicament hem estat a Malmö -a tocar de Copenhague- i ens va agradar molt. I ara, després de llegir la trilogia d'en Larsson m'encuriosia viatjar fins la capital sueca. Encara que molt em temo que a casa tots es faran els suecs davant les meves peticions.

Tant sols fa uns dies que hem tornat d'Itàlia i ja insisteixen en retornar-hi l'any vinent per a reviure el Palio. Em dóna la sensació que no podré refusar la proposta.

2009-08-20T18:27:00.003+01:00

S’acaba....

Això ja s’acaba. Han passat quinze dies en un obrir i tancar d’ulls.

Avui en parlàvem amb els de casa i tots coincidíem: el millor moment han estat els noranta segons de la cursa del Palio de Siena. Bufa, quin grapat d’emocions...

Un grup d’amics varem viure la festa de les festes toscanes i per acabar-ho d’arrodonir un dia abans ens vam afegir al club d’admiradors del barri de la Civetta. Feia trenta anys que no guanyaven el Palio i l’Anton va fer el pronòstic: aquest any els hi toca.

Dit i fet. Mocadors del barri, seguir tots els detalls previs a la cursa (benedicció del cavall inclosa) i fins i tot reserva al restaurant Papei, el propietari del qual havia estat el president del barri fins feia quatre dies.

Va sortir rodó. Cursa neta, clara i celebració espectacular. Què més li podíem demanar a aquestes vacances?.

2009-08-17T19:36:00.007+01:00

Espectacular

Divendres al matí ens varem desplaçar fins a la Toscana. A Bolonia el paisatge ja comença a canviar, encara que no és fins a Firenze quan un ja arriba al paradís terrenal. Malgrat que els turistes saturen la ciutat, és a partir de les sis de la tarda, quan el cor urbà de la Toscana batega amb més tranquil·litat. És també aleshores quan es pot gaudir d’una ciutat pausada, repleta de petits tresors en qualsevol racó.
Enguany vam visitar la Santa Croce i al capvespre, vam anar a veure pondre’s el sol des de la piazza Michelangelo. Va ser un dels moments més màgics de la jornada.

2009-08-13T19:05:00.002+01:00

Imatges

Avui en parlàvem amb l’Ivan: treballem molt durant tot l’any per poder marxar quinze dies de vacances a l’any i s’esfumen amb una rapidesa...

Però les vacances, més enllà de visitar monuments, menjar i descobrir coses noves, són també emocions, records, imatges...d’aquelles coses simples però que et deixen un bon sabor de boca.

Per a mi, d’aquests primers quatre dies de vacances el record més bonic correspon a les primeres hores d’estada a Màntova. Dimarts al matí, després de llevar-nos, la Íria i jo vam anar a córrer per el poble. Bé, més ben dit, ella anava amb patinet i jo corria. Leonard Cohen m’acompanyava a mi amb el seu darrer àlbum en directe des de London.

Uf, ja m’hi veig de nou.

2009-08-12T16:00:00.004+01:00

L'arribada

Els viatges cada vegada em cansen més. Dilluns vam començar les somiades vacances i de cop ens vam empassar 1.300 quilòmetres. Resultat: vam arribar cansats i jo amb una pansa de regal.

Mantova és una ciutat bonica, neta, endreçada i molt ben cuidada. Rica amb patrimoni medieval i catalogada per la Unesco com Patrimoni de la Humanitat. Aquest és el primer retrat de la ciutat que ens acollirà enguany en les vacances d’estiu. Segur, però, que les sensacions també s’amplien en funció de l’estada i de les vivències experimentades. Encara que percebo que és una ciutat poc explotada. De fet, pràcticament no hi han turistes i passejar per el seu centre històric i el seu palazzo Ducale és fer una descoberta amb tranquil·litat.
Ahir varem trepitjar els carrers d’una ciutat adormida per la forta xafogor, fruit de l’ambient humit que hi aporten els llacs que envolten el centre històric. Malgrat això, l’experiència és recomanable.

Ara acabem de tornar del llac Garda. Sirmione és una població molt bonica però saturada per els turistes. El més recomanable és la sortida amb barca per recórrer tota la ciutat des del llac, on hi brolla l’aigua medicinal i els turistes holandesos, alemanys o italians galopen sobre les aigües d’un llac que els ha donat riquesa a aquest territori regat per l’abundant aigua que aporta salut als camps de cereals, horta o vinya.

2009-08-08T15:15:00.004+01:00

Diari

Això de fer intercanvi de cases t’obliga a deixar la teva casa tant neta com una patena. Per això avui he fet dissabte d’una manera més acurada. Encara que demà em faltarà la rematada final: llençols, tovalloles....

Aquest cop coneixerem abans de marxar als nostres companys d’intercanvi. Són una parella de Mantova que viatgen a Catalunya amb els seus dos fills. De moment, els contactes que hem establert durant els darrers set o vuit mesos han estat molt cordials. Per tant, estic convençuda que tot anirà sobre rodes.

Enguany aprofitant les noves tecnologies utilitzaré el blog com a un diari de les vacances.

Ens veiem!

2009-07-28T07:58:00.008+01:00

La memòria

Recentment dos llibres que he llegit han abordat la vellesa i el repàs a la vida viscuda. El primer ha estat una grata sorpresa: En lloc segur, de Wallace Stegner, es basa en l’amistat entre dues parelles i del seu recorregut per la història col·lectiva dels quatre personatges a les portes del comiat d’un dels protagonistes afectat per un càncer terminal. Aquests dies estic llegint Els dimarts amb Morrie, de Mitch Albom, que també recull els principis d’un professor universitari en les darreres setmanes que li queden de vida, a punt de morir per una malaltia degenerativa.

Són molt interessants les reflexions que afloren en ambdues obres a l’entorn de valors que sempre ens acompanyen com ara l’amor, l’amistat, la compassió... Però en el meu cas és també destacable el valor de la memòria, que esdevé el fil conductor en el recorregut d’aquestes obres i, en conseqüència, de les vides dels seus protagonistes.

Ho dic perquè a casa hem perdut part de la nostra memòria col·lectiva. La meva iaia, afectada per l’Alzheimer, ja no recorda ni els nostres noms, ni les nostres vides, ni tampoc tot allò –que ha estat molt- que hem compartit. Diumenge, mentre parlàvem li preguntava coses sobre la seva infantesa. Tots aquests detalls que ella sempre m’havia explicat amb orgull. Des de l’operació a vida o mort a les portes de la Guerra Civil, passant per la gana que van patir després del conflicte bèl·lic, sense oblidar-me de les aventures del seu pare -que era rojo- o dels capítols que ella, el seu marit i la meva mare van escriure en les pàgines de la immigració espanyola que va venir cap a Catalunya. I ara me’n adono que, gràcies a ella, jo també puc salvar una mica de la seva i la meva memòria. De la nostra història, del nostre passat. En definitiva: de la nostra vida. I així, mentre jo hi pensi, continuarà viva la seva memòria.

2009-07-21T13:28:00.005+01:00

Lectures d'estiu

Aquesta nit he finalitzat la lectura d' El meu amor Sputnik, la segona novel·la que acabo de Murakami, després de l’intent fallit amb Kafka a la platja.
La lectura m’ha deixat orfe. M’he quedat amb aquella sensació de buidor que t’acompanya després d’un bon llibre. No sé què he de llegir aquesta nit, encara que us confesso que en un parell d’hores li trobaré algun substitut.
Les lectures d’estiu m’apassionen. Són aquells llibres que m’he anat comprant al llarg de l’any i que s’han quedat en un racó de l’estudi a l’espera del temps que em manca durant el curs, atrafegada amb treballs per la Universitat i la feina.
Ara, més relaxada, puc gaudir i devorar llibres. Aquest estiu ja he acabat la trilogia d’en Larsson, també m’he submergit en la novel·la negra d’en Mankel i he aprofundit en la descoberta de la ment de Murakami. Sense deixar de banda les obres de Louann o Stegner.

2009-07-20T08:00:00.005+01:00

Guies de viatge

Acabo de posar la guia d’Itàlia damunt la tauleta de nit. La darrera vegada que la varem utilitzar va ser per any nou, quan varem anar fins a Sardenya per descobrir l’Alguer.
Encara que us he de confessar que el voluminós llibre mai agafa pols. M’agrada, de tant en tant, obrir-lo, mirar-lo, tafanejar-lo i acte seguit tancar els ulls per a somiar. I és que tinc totes les guies de viatges dels països on hem anat a la nostra habitació. Des del llit les puc veure i llegir els noms dels països escrits al seu llom. Així em resulta més fàcil somiar.
Viatjar ens encanta, és la nostra passió. De petita no vaig viatjar arreu del món. Tampoc vaig fer grans vacances a fora de casa i el primer cop que vaig pujar en un avió va ser quan l’Ivan i jo ens en varem anar fins a Paris, de viatge de noces.
Durant els darrers anys, però, viatjar ha estat la nostra passió. Descobrir monuments, tocar-los, viure els paisatges, compartir-los amb les nostres filles i sobretot, encomanar-los la passió per la descoberta d’altres cultures, llengües, maneres de fer, gastronomies... I em sembla que l’objectiu s’ha aconseguit.
Enguany retornem a Itàlia. Mantova –una ciutat al sud de Verona- serà el nostre centre d’operacions, encara que l’agenda ja està farcida de cites i l’experiència d’Il Palio de Siena n’és l’estrella.
Comença el compte enrere!

2009-07-15T07:50:00.005+01:00

La Popular

Les argiles expansives, les maleïdes argiles, resulta ara que han estat les causants dels problemes estructurals que des de fa dècades pateix l’edifici de la Biblioteca Popular de Valls. N’estic segura que, si els hi expliquem als tècnics de l’ADIF –l’ens espanyol que construeix la línia d’Alta Velocitat- se’ls posaran els pèls de punta al saber-ho.

Tot i això, els tècnics contractats per l’Ajuntament de Valls no tenen por i asseguren que amb la intervenció projectada, que contempla alliberar pes i consolidar l’entorn, n’hi haurà prou per garantir l’estabilitat de l’immoble noucentista. Déu els escolti!

Bromes a part, estic contenta de què finalment l’administració impulsi un projecte que ha de permetre recuperar un edifici històric de la Mancomunitat de Catalunya i també de la nostra memòria. Qui no recorda les tardes a la Popular?

Ara bé, caldrà complir terminis. Però sobretot, dotar de contingut cultural un immoble que pot esdevenir un nou complement per al teixit social vallenc. Caldrà posar-se a treballar per definir aspectes com la gestió de continguts, de personal, de funcionament i així garantir que l’immoble continuï essent popular.

2009-07-14T09:44:00.003+01:00

Cada deu anys

A Valls, el meu poble, acostumem a dissenyar el futur pensant en decennis. És lògic les Decennals marquen la nostra història col·lectiva. Però també són dates per al retrobament amb els amics que han marxat fora o per trobar-nos amb el passat.

Amb plena consciència he viscut dues Decennals. Les del 1991 i les del 2001. En recordo aconteixements, com la inauguració polèmica del Centre Cultural Municipal al 1991 o l'estrena del Kursaal al 2001. També en la memòria visual em quedo amb algunes escenes del 1991 amb la Televisió de Valls que ens prenia tot el temps lliure, però que ens omplia de satisfaccions. I les del 2001 amb una tasca dura al Diari on vaig poder viure espectacles com la inauguració de les festes, a la plaça del Pati i a càrrec dels Comediants. Ah! i sense oblidar el dèficit, el polèmic dèficit.

Ja fa mesos que a la ciutat es pensa amb les festes. De fet, podriem dir que comencen a agafar forma. Mica en mica, s'omplen de contingut unes festes que segurament seran extraordinaries per a vallencs que, com la meva filla Aina, estaran a punt de complir la majoria d'edat.

Hem d'aprofitar les festes però, també per a dissenyar un nou model de ciutat. No solsament des del punt de vista urbanístic, tot i què és important poder incloure el nou pavelló com a escenari de les Decennals i també la recuperada Biblioteca Popular, sinó que el nostre repte ha d'esdevenir social. Quin és el Valls que necessitem?. Com podem aconseguir la implicació ciutadana en tots els vessants?. Quins són els equipaments esportius, culturals... imprescindibles per facilitar el creixement de les nostres filles i fills?.

Són aquests un seguit d'interrogants que m'interessen i em preocupen. Hem de treballar de valent no solsament per fer un bon programa de festes, sinó per definir quin és el Valls d'aquest segle XXI. No podem improvisar més, la ciutat i els vallencs no s'ho mereixen.